Tinc sed de la terra,
per calmar anhels i esperances,
per sentir la seva humitat,
per cobrar forces noves.
Tinc sed de la terra,
de les seves albes,
dels seus vespres.
De la mirada tendra,
de la mà que s'estén,
de l'aire, del sol i de tot.
Tinc la meva ànima,
la meva consciència,
lliure de taques, d'impureses.
Perquè puc estimar lliurement,
obertament, apassionadament,
en aquesta terra que tant estimo.
La meva Catalunya.
E é bem importante esse amor!
ResponEliminabj
Me gusta que busques la complicidad con una tierra. Por mi trayectoria, ambulante, me siento muy libre por no sentirme atada a tierra, ni bandera, ni más atadura que los afectos, pero es un lindo poema a la tierra propia.
ResponEliminaUn abrazo
Tira molt la terra, que si no, a on et trobes a tu mateix, a la terra, tot pot passar, però la terra queda..
ResponEliminaUn abraçada Anna.