dissabte, 15 de juliol de 2017

NENS Al CARRER


Vull en versos plasmar el que tinc dins
que és com una espina clavada en la meva consciència
que fa sagnar, les parets de la inconsciència.
Vull manifestar la tristesa de veure plorar la innocència,
de nens perduts en l'amargor de saber
que sens dubte poques oportunitats en la vida han de tenir.
Però amb lamentar-ho mai s'ha aconseguit gens
i és pitjor encara, per no sentir-ho, desviar la mirada,
això és la més comuna en els qui no volen saber gens.

Del que passen els nens que al carrer té la seva vida abandonada.
Sense plors, sense laments, amb amor amb lliurament
busquem els camins obrim les destinacions
i marxem units puny a puny tancat
per trencar esquemes copejant la injustícia
és l'hora de la història, doncs ella ens reclama
unim els anhels, unim els esforços
només Càritas tristos rodant pels carrers
només preciós bruts sense calçat i amb fred
només petites plenes de buits per gana,
anem la història ens exigeix, que siguem conscients
que clavem les dents i mosseguem aquest modus vivendi
del llast d'innocents plorant tristament.
Jo no vull veure plors de gent compadida
vull veus en alt reclamant la vida.

Anem, el poema que esperi, aquests nens famolencs

no poden esperar, ja no els queda temps.

2 comentaris:

  1. Ben cert, el poema que plorí, que els nens tenen prioritat.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Si es ven cert no hi ha en el mon altra preoritat.
    Petons

    ResponElimina