JO SÓC DONA

Per a totes les dones, amb el meu afecte gran, perquè elles sostenen el món.

Jo sóc la dona
Jo vaig gravar les figures en la paret de les cavernes
Descueré a les bèsties i vaig adobar les seves pells
Jo vaig coure la carn i la vaig assecar per servir-la en les nits fredes de l'hivern
Vaig cosir amb els tendons i agulles dels seus óssos el calçat dels pares dels meus fills
Els guerrers que em van forçar. 
Els valents caçadors
Els caps dels clans. 
Els xamans. 
Els bufons

Jo sóc la dona
Jo vaig netejar els seus mocs i el seu semen
Jo vaig alletar a les seves bèsties òrfenes. 
I a les meves
Jo vaig mantenir viu el foc
Vaig pastar el fang dels seus atuells i les vaig aixecar, i les vaig omplir, i vaig omplir les seves boques i els seus ventres
I ho vaig seguir fins a les trinxeres per cosir la seva camisa i les seves ferides
Per omplir les seves bales i assecar els seus ulls de la mort

Jo sóc la dona
L'esclava invisible
La nena mutilada per l'home de la fulla bruta
La puta lapidada
La bruixa de la foguera
La boja emmordassada
La concubina

Jo sóc la dona
Mai en mi
Mai la meva propietària
Sempre en altres mans la meva destinació
El meu cos
La meva esperança
retallada des del centre

Jo sóc la dona
Jo escalfo el llit dels homes
Jo matino per besar el seu enfront de pesar del seu silenci
I podria comprendre el seu mirada absent urpes despietades
però no vull
No tancaré els ulls per més temps
ni oferiré el meu cèrvix altre mil·lenni

Viraré el meu rumb al sud del seu camí
No vaig a estenallo de més guerres
Deixaré la meva càrrega espessa de dolor i culpa i que la mar es porti el pus del temps

Jo sóc la dona
I amb les meves mans de terra i mel
pastaré les hores i el pa cada matí
I un dia cantaré

TINC POR

Tinc por.

I em sento tan cansat i petit

que reflecteixo la tarda sense meditar en ella.

(En el meu cap malalt no ha de cabre un somni

així com en el cel no ha cabut un estel.)

No obstant això en els meus ulls una pregunta existeix

i hi ha un crit en la meva boca que la meva boca no crida.

No hi ha oïda a la terra que senti la meva queixa trista

abandonada enmig de la terra infinita!

Es mor l'univers, d'una calma agonia

sense la festa del sol o el crepuscle verd.

Agonitza Saturn com una pena meva,

la terra és una fruita negra que el cel mossega.

I per la vastedad del buit van cegues

els núvols de la tarda, com a barques perdudes

que amaguessin estels trencats en els seus cellers.

I la mort del món cau sobre la meva vida.