Ara que puc pensar una estona,
ara que no puc fer res.
La mirada mig perduda,
damunt les rejoles blanques.
Pacífic,reposat.
Soc lluny del meu cos que ara reposa.
I en duen de la mà del pensament.
No se quanta estona estaré aquí.
Ni qui n'empeny fora a lluitar contra el dolor.
Però ja fa estona que soc lluny d'aquí.
Aquest fred gèlid de parets blanques,
en el passeig dels núvols tendres,
deixan ara sentir l'olor del silenci.
Sembla que en aquesta poesia sentis que la mort et be a busvcar, com l'anima es desprengui del cos
ResponEliminael que no acabo entendre es :
AQUEST FRED GÈLID DE PARETS BLANQUES
EN EL PASSEIG DELS NÚVOLS TENDRES
DEIXA'M ARA SENTIR L’OLOR DEL SILENCI.
Grcies per entar al meu blog
ResponElimina