L’ÚLTIM SILENCI

No va cridar.

No va plorar.

No es va trencar.

 

Quan el món es va omplir de foc i ordres,

ella va tancar els ulls…

i va guardar la veu com qui guarda un batec.

 

No per por.

Per amor.

 

Mentre d’altres perdien l’ànima en el soroll,

ella respirava en silenci —

i aquell silenci era un abraç per als que ja no podien plorar.

 

Un dia, el món es va cansar de cridar.

Es va aturar.

I, per primera vegada…

va escoltar.

 

La van trobar asseguda entre runam,

somrient amb els llavis segellats,

l’ànima sencera,

les mans buides…

però plenes de pau.

 

No va dir cap paraula.

Però el seu silenci va curar el que les bales havien trencat.

 

Perquè de vegades,

el més valent

no és parlar…

és callar sense odi.

 

I així,

sense soroll,

sense armes,

sense demanar res a canvi…

ella va salvar l’únic que encara valia la pena salvar:

la possibilitat de tornar a ser humans.

QUAN LA LLUM ENS TROBA

Quan la nit es  fa fonda

i el món calla cansat,

quan el cor carrega silencis

que ningú veu,

Tu arribes.

No amb soroll,

no amb força,

sinó com una llum petita

que cap foscor pot vèncer.

Una estrella cau dins les mans,

no per posseir-la,

sinó per aprendre a cuidar-la.

És el misteri fet tendresa,

l’amor que no exigeix,

la presència que consola.

En aquesta nit santa,

la llum no ve a canviar el món,

ve a salvar els cors cansats,

a aixecar els que caminen trencats,

a recordar-nos que som estimats.

És Nadal quan Déu es fa proper,

quan l’etern es fa petit,

quan l’esperança respira

dins la ferida oberta.

Que aquesta llum et toqui l’ànima,

que et curi allò que no té paraules,

que et sostingui quan el pes és massa gran,

que et doni pau sense condicions.

I si aquesta nit plores,

que sigui d’alliberament.

I si somrius,

que sigui de gratitud.

Perquè la llum ha vingut,

i encara que sigui petita,

és eterna.

Bon Nadal.

Que la pau t’habiti.

Que l’amor et guardi.

ABRAÇADES INVISIBLES

Dorm, petit somni, dins la nit clara,

la lluna et canta cançons de plata.

Les estrelles juguen a fet i amagar

i el vent et fa petons de mar.

 

Els núvols porten sabates toves,

passen suaus pel cel tranquil.

El món et guarda mentre descanses,

com un conte dolç i senzill.

 

Si algun dia tens por o fred al cor,

recorda aquesta llum petita:

hi ha abraçades que no es veuen,

però t’acompanyen tota la vida.

ELS GOSSOS DEL CARRER

Camineu amb l’hivern enganxat al llom,

 ulls que saben nits sense nom.

El carrer és casa, sostre i camí,

i el fred, un vell conegut de cada dia.

 

Entre ombres busqueu una engruna,

una mà que no tremoli de pressa.

El vostre silenci diu més que mil crits,

és fam antiga, és espera lenta.

 

Gossos del carrer, guardians del temps,

heu après a llegir les passes humanes.

Sabeu qui passa de llarg,

i qui s’atura amb el cor obert.

 

Que algun dia el fred sigui només record,

i el carrer deixi de ser destí.

Que trobeu un nom, una llar,

i un hivern que no faci mal.

EL DESEMBRE CONGELAT

Desembre arriba amb pas de gel,

les hores cruixen sota el fred.
La llum és prima, pàl·lida i lenta,
com un record que encara tremola.

Els arbres callen, nus i quiets,
guarden secrets sota la gebrada.
El món respira molt a poc a poc,
com si tingués por de despertar.

El temps s’atura dins els vidres,
als carrers buits, als bancs gelats.
Les veus s’esmolen en l’aire clar
i cada silenci pesa més.

Però sota el fred, sota el blanc,
hi dorm una promesa petita:
quan el gel cedeixi a la llum,
desembre haurà sabut esperar.