No va cridar.
No va plorar.
No es va trencar.
Quan el món es va omplir de foc i ordres,
ella va tancar els ulls…
i va guardar la veu com qui guarda un batec.
No per por.
Per amor.
Mentre d’altres perdien l’ànima en el soroll,
ella respirava en silenci —
i aquell silenci era un abraç per als que ja no podien plorar.
Un dia, el món es va cansar de cridar.
Es va aturar.
I, per primera vegada…
va escoltar.
La van trobar asseguda entre runam,
somrient amb els llavis segellats,
l’ànima sencera,
les mans buides…
però plenes de pau.
No va dir cap paraula.
Però el seu silenci va curar el que les bales havien trencat.
Perquè de vegades,
el més valent
no és parlar…
és callar sense odi.
I així,
sense soroll,
sense armes,
sense demanar res a canvi…
ella va salvar l’únic que encara valia la pena salvar:
la possibilitat de tornar a ser humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada