No és la fúria el que ara necessitem.
No és la fúria de la sang.
Amb aigua fresca i vi sadollarem la set.
No amb la fúria de la sang filtrant-se en la terra.
No són Ànimes ulcerades el que necessitem
sinó una clara carrera de boques i dents
reclamant la vida.
No és la fúria de la sang
si no és la sang vessada amb l'encant
d'una criatura nascuda del ventre càlid
d'una femella atònita i lleugera
com una cadernera delirant de llum.
EL DOLOR ÉS MÉS FORT QUE TU
En l’abisme de les paraules
sota la llengua esgotada
només ens queda el desig
de comprendre’ns
La vida,
la nostra vida,
la dolça vida, la mestra,
tan bella i tan extraordinària...
Misteri profund
pel qual un dia venim aquí
i prenem un ésser i una consciència
per ser carn i os també...
I així som,
certament som,
alguna cosa som,
en veritat som...
Després d'això i de sobte,
un dia qualsevol acaba la innocència
i som llançats de l'edèn,
sense carta d'instruccions...
Aleshores,
estimem, plorem, riem, barallem,
ens omplim de somnis o pors, ens ajuntem als altres,
ens agredim, ens cuidem, ens separem, ens estimem...
I com en un remolí infinit,
fem l'amor, fem la guerra, fem tantes coses
mentre la dansa de les hores i els segons
ens mira passar compassivament...
En això, instant per instant, obrim i tanquem els ulls
i el nostre cor batega,
per aconseguir amb cada inspiració,
la victòria davant de la mort una vegada més...
I mentrestant,
al nostre somni,
caminem a carrers infinits
o senders perduts, sense cap brúixola...
Embriagats de tanta meravella,
sentim de lluny les veus de l'eternitat,
trepitgem la terra fortament
creient que realment hi ha un aquí i un allà...
Fins que ens despertem de sobte,
confosos entre els somnis i la realitat,
com cavalcant davant d'un exèrcit infinit
d'il·lusions de fum...
Tot i que de vegades és cert que la vida riu
i tot és carnaval, colors i somriures,
l'amor ve i florim
i ho donem per fet...
Més altres dies,
la vida ens posa davant del mirall,
obligant-nos a reconèixer-nos en allò que som,
sense poder tancar els ulls...
Són els cicles
dels quals ningú s'escapa,
com el pèndol que inevitablement
ve i va...
D'aquesta manera tu i jo,
efímers i passatgers,
comencem a entendre,
que només l'amor ha valgut la pena...
I a l'entretant,
un silenci profund ens obre l'ànima,
perquè les flors del matí
puguin trobar la terra bona...
Se'n va la vida,
segon a segon
i d'un moment a l'altre,
només serem ombres a l'horitzó...
Això és així i no ho és, alhora,
perquè més enllà de les hores i els segons
és on realment comença el temps,
exactament en aquell lloc on la pluja xopa tot per primera vegada...
Com les humils flors dels camins
o els arbres immensos que toquen el sol,
o els núvols que no van enlloc,
ni van tenir començament tampoc...
Així com l'aigua que flueix portant tota la seva història,
o les aus que canten els seus himnes
o com volar i veure-ho tot,
per sobre dels núvols...
Aleshores des d'aquest cel sublim,
l'infinit sembla perdre's
entre un plàcid raig de llum capritxós,
que trenca la foscor...
Un porpra immens inunda els meus ulls,
després un verd majestuós em delecta,
un vermell càlid m'omple de nostàlgia
i un blanc immaculat em mostra l'essència del meu ésser...
Espigues de blat que fueteja el vent,
camps de lila que acaricien els meus ulls
o la rosada de la pluja en un full,
per recordar-nos el que realment importa...
O la llum del sol que es barreja entre l'herba
quan estem estirats
o el so de l'aigua tan meravellós
i ple de vida...
O els colors increïbles d'una au
o d'una flor encesa,
o l'aroma dels pins
o caminar al bosc...
I respirar,
l'aire fresc i ple de perfums,
i poder obrir els ulls
per veure el sol perdre's a l'ocàs...
O la boira que avança majestuosa,
exèrcit de fum
i de fred
que ningú no pot vèncer...
I la llera els rius
i les pedres de les falltes
o el mar immens
o les cascades majestuoses...
I el blau del cel,
intens i immens,
on tot sembla tenir sentit
i on ha nascut el bell...
O la pell estimada,
o alguns ulls que ens roben l'ànima,
o l'amor,
que fa que tot valgui la pena...
O un petit estany,
d'aigua quieta i silent
o un paisatge infinit
que al·lucina la nostra mirada en la seva bellesa...
I amb això,
només amb això,
amb tantes meravelles juntes o separades,
puc dir que la meva vida ha valgut la pena...
