divendres, 30 de setembre del 2016

LEJOS DE LO URBANO


Adentro, 
en el bosque
junto a los lagos, 
sobre la arena.
Despiertas a media noche,
bajo el conjuro de la vía láctea.
Ves la marea empinada de los astros,
abrazando tu cuerpo,
cortando el silencio de tu sueño,
salvando tu existencia.

dijous, 22 de setembre del 2016

ESGARRAPANT ELS ULTIM DIES D'ESTIU

Descalçats,els últims dies d'estiu,
amb una grapada de records,
de calor i lluna plena.
Van fent polsims les petjades
de la primera setmana de setembre ...

Les platges seguiran arrupint les ones,
la sorra jugant a la riba, i a la tauleta
el rellotge que fa adormir,
tornarà a rugir com un batec infernal.
Quan a les 6 del matí anunci de nou l'abatuda.
El dilluns de nou a la jungla



UN D'AQUEST ESTIUS

I ha estat d'un aquest estiu,
entre molts bonics estius.
Quan la pols s'alça i dansa,
i el cel és un fullatge blau,distant.

I llavors va ser quan va venir amb les brises
que s'aixequen dels rierols i de la seva petxina,
la qual cantava la cançó de l'estiu.
La cançó de herbes seques i aromàtiques,
que amanyagaven, quan al meu costat.
La sentia com una terra que respira,
i com un somni de pòl·lens i estrelles
que rellisquen tèbies per la pell i les mans.

diumenge, 18 de setembre del 2016

RECOR D'UN POBLE

Eren camins on la pols bordejava les eres,
i l'olor de poble omplia els narius.
D’aquells nens que amb espardenyes,
corrien amunt i avall sense horari ni preguntes.

Les bicicletes els duien lluny,
al costat d’aquell roure on jugàvem,
on la imaginació els portaven.
I si la calor els deixava sense alè,
el safareig era ple d’aigua fresca
per remullar-nos entre esquitxades.

I tot era fàcil, no hi havia problemes,
ni perills, ni causi cotxes.
Sols els lladrucs del gossos,
alguna ovella i mes ella cabres.

Dies que tornen, i tornaran,
cada estiu, mentre hi hagi infants,
a un poble quasi despoblat.
Però que tampoc s’obliden,
per cada estiu es una experiència diferent

dissabte, 17 de setembre del 2016

TEMPESTA D’ESTIU


Quina joia veure com cauen
a raig gotes grosses d’aigua clara.
Des del firmament a terra, es llencen
sense por ,de la sotragada que rebran
les intrèpides llàgrimes celestials,
després de tant de temps de sequera.

I regaran les flors, diferents arbres,
plantes de tota mena i tonalitats.
Les xardors les apaivagaran,
i purificaran l’ambient enrarit.

Sense gens de melangia ni enyor,
pel sol roent que crema diàriament
des de fa tants de dies..., ara, miro
el carrer mullat per pluja formosa,

I l’ànim se m’endú a moure’m,
i revifar les ganes de feinejar,
que estaven ben esmorteïdes,
i oblidades de tota obligació.

Una orquestra de trons s’escolta
amb tonalitats greus, de paüra.
Que per uns moments ens parem,
escoltant-los-hi el seu clam.

Com m’encisen les tempestes,
aquestes d’estiu tan ensordidores.
Ara remuguen, aigua esvalotada,
tot sobtat i lleugerament, se'n van.

dissabte, 10 de setembre del 2016

NUBE O NIEBLA

Cubre esta niebla del espacio, con la insolencia
dulce y parsimoniosa de las cosas secretas.
Así la magia envuelve de misterio la vida
y la obra, y el tiempo calla.

Los adoquines húmedos cantan esa canción cómplice.
La de los amantes, la de las brujas desconocidas,
la de ciudades dormidas de parajes inéditos y selváticos.

Puedes imaginar bosques con las raíces inconscientes
nutriéndose bajo el asfalto.
O cuentos de hadas inexistentes que sueñan la vida.
Sonríes porque te disfraz de repente un pedazo de infinito
hecho de minúsculas gotas de nube.
Y te sientes eterno.

dimecres, 7 de setembre del 2016

MUERTE


Muerte que arrebatas vida,
sembrando desesperanza,
dejando tristes, vacías
las almas enamoradas.

Muerte indigna,
que de amor no sabes nada.
Que invencible quieres ser
y no vences a la nada.

No callas la voz de un pueblo,
que llama la libertad.
No vences al amor,
del que ama de verdad.

Porque el que lucha con causa,
no puede morir nunca.
El que quiere con locura,
¡ a ti, muerte ! vencerá.

dissabte, 3 de setembre del 2016

NATURALEZA


Madre Naturaleza, tu que vistes los verdes prados,
lloro por tus vestidos destrozados.
Están haciendo de ti un desierto desolado,
ya veo en tus ojos el color del llanto amargo.

En cenizas han convertido tus bosques animados.
Ya ni los pajarillos cantan, huyen ciervos y venados.
Ya las brisas no son frescas, y huele a árboles quemados.

Ríos de aguas claras, todos contaminados.
Tu corazón se está muriendo. 

!Oh madre natura, hasta cuando estará pasando!
Los ignorantes gobiernos y sus aliados,
se hacen los desentendidos de lo que te está pasando.
Van haciendo de este planeta un lugar deshabitado,
matando a cuantos se le interponen a su paso.
Hombres que se alimentan de la sangre y del agravio.

Madre Natura, hasta cuanto resistirás estas barbaries,
que  te destrozan lentamente ?.

Y si mueres, nosotros moriremos contigo.