dissabte, 21 de juliol de 2018

QUE CONTRADICCION VERDAD


Se lo he dicho montones de veces,
pero no, no lo registra,
no tiene linites, no hay limites,
avanza a peor y a peor,
ya no puedo más de la vergüenza,
pero lo peor es que le quiero,
lo quiero, pero vivo con temor.

És esa contradicción entre nosotros,
entre nosoltros dos,
esa decepcíon que me preocupa,
por que me decepciona,
que sea tan frio, ajeno,
a lo que pasa o me pase, tan insensible,
cruel, inhumano despiadado
inmutable impasible a lo nuestro,
a nuestro futuro.

Yo creo que no puede darme lo que necesito.
¿El amor, que és el amor?
És dar lo que no se tiene,
es eso el amor confesar a la otra persona,
que no tengo lo que me pides, lo que necesitas,
estoy incompleto por eso te necesito,
por eso necesito caminar contigo.

Y lo peor es que he pensado de él seriamente,
aparterme, distaciarme icluso separarme,
lo pieno detenidamente sensatamente,
però seria como arrencareme la piel,
sentirme más incompleta sin él
he ahí la contradicción verdadera
no puedo vivir con él
y tampoco sin él

dijous, 19 de juliol de 2018

ENCLAUSTRAT


Viu enclaustrat amb tu,
ple de limitis i barreres
sospiro per una mica de tendresa,
una mica de descans al meu dolor
que m'arrossega a l'abisme
de no poder de tu escapar-me.

Presoner per obligacion,
perpètuament i congenicamente,
i mut, i gairebé inert, en el meu silenci,
vivio o sobrevisc enclaustrat amb tu.

Silenciós davant l'evidència
que la teva ets el meu món i el meu botxí,
i de tu no puc escapar, no puc fugir, no.

Aguditzo els meus sentits,
i miro al cel en el crepuscle
del que del meu lentament es va morint,
amb el adbertimiento del teu agonizacion
fins al meu final amb sofriment,
i patiment fins a la meva mort.

Cada dia ets diferent,
més cruel, més inhumà, més punxant.

Cada moment ets un altre, amb un nou dolor,
amb un somriure endiablat, que martiritzes la meva ment
la meva ser la meva ànima, el meu cos
però, ets un altre, cada vegada més diferent,
però amb un únic obsegetivo

amargar-me, maltractar-me i eleminarerme
sense abans no sigui amb la teva gran tortura.

I no obstant això et sóc fidel, segueixo vivendo amb tu
viu enclaustrat amb tu,
ple de linites i barreres.

De vegades en penombra et sento,
com un ideal que a moments s'esfuma,
i en silenci que no et noto
com el solitari dels ulls tristos.

Sóc teu en el meu tormentosa
delicada persona de naturalesa,
fràgil feble, i torturada
per la malaltia que m'enclaustra,
a la vida plena de dolor sofriment.

Davant de tu va manifestar
sóc l'esclau encadenat
el que viu en el suplici,
entre les quemantes hores del dia
i els minuts dels quals em turmentes.

I encara dius que vola sense barreres,
sense horitzons que m'alliberes,
si el teu vius per sobre de tot,
de tot el que jo sóc,
i més enllà d'això, et desitjo
si no estigués enclaustrada amb tu
tal vegada ja no viuria tal vegada ja no existiria
perquè sóc de tu,
i sempre de tu,
l'enclaustrat per tu,
pel dolor sofriment
patiment sense fi per tu.