ESTIU EN EL COR: POESIA DE LLUM I ESPERANÇA

 El sol s’aixeca dorat al matí,

omplint el cel de llum i esperança,
els camps de blat es mouen suaument,
com si respiressin amb el batec de la terra.

La brisa suau t’acarona el rostre,
com un petó de la natura,
i l’estiu s’instal·la en el nostre cor,
fent que tot sembli més viu, més intens.

Les flors s’obren amb rialles de colors,
com si despertessin somnis amagats,
les abelles dansen felices,
i el mar murmura secrets antics, plens d’amor.

El cel s’omple de somnis de llum clara,
com un record d’esperances que mai no s’esborra,
els rostres lluïts de felicitat,
són com estrelles que il·luminen el camí.

Les tardes llargues, càlides i daurades,
ens conviden a somiar, a sentir que el món és nostre,
el temps sembla aturar-se,
perquè volem retenir aquest moment de pau i bellesa.

Sentir l’estiu és abraçar la vida,
és banyar-se en riures de sol radiant,
és deixar que el cor voli lliure i lleu,
i viure cada instant com si fos un regal, un miracle.

Oh, estiu, meravellós i vibrant,
ets poesia que neix en cada cor,
una dansa de colors, de somnis i calor,
que ens fa sentir que el món és brillant i ple d’amor.

PAISATGE AMB PLÀSTIC

 

He vist ocells que fan nius amb plàstic,

i rius que porten ampolles en lloc de peixos.

Les muntanyes encara aguanten,

però tenen cicatrius de ciment.

 

A la ciutat, la gent no mira amunt,

només baix, cap a les pantalles,

com si el cel no els concernira.

 

Una àvia plora en una estació,

ningú l’ajuda: no és viral.

 

Les paraules “solidaritat” i “terra”

dormen en diccionaris antics,

sota la pols de la desmemòria.

 

Però encara hi ha llavors,

dins d’alguns cors maltractats.

Potser demà, o demà passat,

algú dirà prou,

i escriurà amb fang i esperança

un nou principi sense fum.

LES COSES QUE NO ES DIUEN

Camine pel carrer on vivíem,

la façana encara conserva

aquella esquerda minúscula

que tu deies que era un batec.

 

La persiana rovellada crida

el teu nom en silenci,

com si encara hi visqueres

entre el vent i la pols.

 

La veïna em mira de reüll,

potser pensa que vinc tard,

que ja no cal parlar

dels morts quan els vius s'esgoten.

 

Però jo et parle, mare.

Et dic el que mai vaig dir:

que la por m’era un plor sec,

que em posava fort per tu,

que el teu silenci era una abraçada.

 

Ara el temps fa malbé

les finestres que no s'obrin,

i els records s’assequen

com la roba al fil

d’un estiu que no s’acaba.

JA NO HI ETS

 

He recollit la pols dels teus passos
com qui recull el silenci d’un comiat.
Era lleugera, gairebé no pesava,
com el teu record
quan intento oblidar-lo.

L’he posada dins un cistell trencat,
i l’he deixat surar sobre un estany quiet,
on ni l’aigua s’atreveix a moure’s.
Esperava que tornessis,
encara que fos en forma de vent.

Però només ha vingut la pluja,
i amb ella, el fred.

He escampat la teva absència pel foc,
com si cremés una part de mi.
No hi ha llum.
Només brases callades
i el cruixir d’allò que mai va dir adeu.

Camino descalç entre ombres,
sentint només els meus propis passos,
aquest eco trist
que em diu
que tu ja no hi ets.

I malgrat tot,
cada cop que plou,
espero.

QUAN JA NO PUGUI DIR-TE RES, ABRAÇA'M

 

 Abraça'm.

Amb els teus braços cansats,
amb les teves mans que tremolen,
amb els ulls plens de vida
que no volen veure'm marxar.

Abraça'm amb la teva veu,
encara que tremoli,
encara que calli.
Deixa que el teu alè
sigui l’últim que senti.

Abraça’m amb la teva ànima sencera,
amb tot el que ets,
amb tot el que vam ser.
Deixa que la teva pell recordi la meva,
com si no m'hagués d'esvair mai.

Abraça’m amb el cor obert,
fins que el meu calli.
Fins que s’apagui, lentament,
com una espelma al capvespre.

Abraça’m amb la teva vida,
amb els silencis, amb les paraules,
amb tots els dies que vindran sense mi.
Abraça’m pels aniversaris que no celebrarem,
pels matins sense trucades,
pels diumenges sense dinars.

Abraça’m, encara que ja no hi sigui.
Abraça’m quan passis pel meu lloc preferit.
Quan sentis l’olor del cafè,
quan miris el cel i pensis en mi.

Abraça’m sempre.
Que l’amor no mor.
Només canvia de forma.

QUAN EL SILENCI ESDEVÉ L’ÚLTIMA PARAULA

Dona’m la mà, que el temps s’esgoti en un sospir,
que el meu cos s’esvaeixi entre ombres que ja no puc lluitar.
El cor, cansat de lluitar, s’apaga a poc a poc,
i jo només vull el teu tacte, un refugi en aquest abisme.

Dona’m la mà, abans que la foscor em prengui el nom,
abans que l’últim batec s’ofegui en el buit que em trenca.
Dona’m la mà, que les paraules ja no arriben,
que el silenci es fa pes i la vida es desfà en plors muds.

Dona’m la mà, no per salvar-me, sinó per recordar-me,
que mentre la meva ànima s’allunya, el teu amor encara em sosté.
Dona’m la mà en aquest últim acte,
on la mort és la companya que no podem evitar, però que vull sentir humana,
amb el teu tacte, amb el teu adéu en la pell.

EL PES DE VIDA

 

Porto a l’esquena la meva història,

una motxilla plena de ferides,

ferides que mai no han curat,

amagades sota un silenci fred.

 

Les pors em segueixen com ombres,

sense deixar-me respirar ni un moment.

Cap nou dia pot treure el dolor

que crema dins meu, silenciós i cruel.

 

Ombres fosques es barregen amb la meva ànima,

urpes invisibles que em trenquen a poc a poc.

M’ofeguen en mil trossos que no vull veure,

m’esborren les ganes de somiar.

 

Al final del camí, ja no queda res,

només el pes d’una càrrega massa gran,

un dolor que no sé com deixar anar,

una tristesa que m’arrossega sense fi.

 

Cada racó del meu passat és una ferida,

un lloc on no hi ha refugi ni esperança.

Només un eco que em persegueix,

una tempesta que no em deixa en pau.

CAMÍ QUE NO S’ACABA

 

El camí sembla no acabar mai,

però cada pas em fa més fort.

Les muntanyes es fonen amb l’horitzó,

i jo segueixo caminant, confiant en el rumb.

 

La nit arriba, el cel s’omple d’estrelles,

el viatge continua, la vida em crida.

Perquè viatjar és respirar,

és sentir-se viu, sense por a l’infinit.

ESCLAU DEL TEMPS, LLUITADOR DE L’ÀNIMA

 

Va arribar sense avisar, com una ombra freda,

i va robar-me el futur, sense demanar perdó.

 

El meu cos ja no és el meu,

es transforma en un remolí que m’ofega,

que em treu l’alè i m’empetiteix.

 

Les mans tremolen sense parar,

les cames vacil·len, em trenca el dolor.

Cada moviment és una batalla,

cada gest, un crit silenciós.

 

Ell m’observa sempre,

i jo, sense voler, em sento petit,

aclaparat per un enemic invisible.

 

Però dins meu, el cor no s’atura,

segueix lluitant, encara que el cos es rendeixi.

Hi ha una força que no es veu,

una esperança que no es pot trencar.

 

Cada dia és un combat,

una lluita plena de dolor i de coratge.

En els passos més insegurs,

hi ha victòries que només jo sé.

 

I mentre el temps em vol esclau,

jo segueixo sent lliure,

lliure de voler resistir,

lliure d’estimar,

lliure de viure.

AIXÍ SOC JO

Això que veus, sóc jo.

Un tros de vida, un tros d’ànima,

un grapat de somnis i rialles,

una mica de bogeria i dolçor.

 

Sóc sinceritat pura,

una dona que a vegades és nena,

una mica espai, una mica infinit.

Passió que creix, llibertat que vola.

 

No és molt, però és tot el que tinc,

tot el que sóc.

Simplement, així soc jo.

 

M’enamoro de tot, perquè això és ser viu:

de l’herba verda i els camps on balla el vent,

de les onades del mar que van i vénen,

del cel que es pinta amb núvols de colors.

 

M’enamoro dels boscos i els prats,

de la música suau de l’aire,

i de la imatge que es perd

en el mirall fràgil del món.

 

M’enamoro de les coses petites,

de les grans i de les que no tenen fi.

 

Soc presoner d’horitzons oberts,

faig dels instants un tresor humil.

 

Quan recompto les estrelles i els dies,

m’endinso en el pensament,

omplint-me els ulls i els somnis

de sols, llunes i silencis eterns.

 

M’enamoro de tot,

de les fantasies i la realitat,

de l’amor que em fa ser qui sóc.

 

Així soc jo,

amb tot el que porto dins,

amb tot el que estimo i sento.