El fet és que fins quan estic adormit
d'alguna manera magnètic cercle
a la universitat de l'onatge.
No són només les petxines triturades
com si algun planeta tremolós
participés gradual mort,
no, del fragment reconstrueixo el dia,
d'una ratxa de sal l'estalactita
i d'una cullerada el déu immens.
El que abans em va ensenyar el guardo! És aire,
incessant vent, aigua i sorra.
Sembla poc per a l'home jove
que aquí va arribar a viure amb els seus incendis,
i no obstant això el pols que pujava
i baixava al seu abisme,
el fred del blau que crepitava,
l'enfonsament de l'estrella,
el tendre desplegar-se de l'onada
malgastant neu amb l'escuma,
el poder quiet, allà, determinat
com un tron de pedra en el profund,
va substituir el recinte en què creixien
tristesa tossuda, amuntegant oblit,
i va canviar bruscament la meva existència:
vaig donar la meva adhesió al pur moviment.
