Quina joia veure com cauen
a raig gotes grosses d’aigua clara.
Des del firmament a terra, es llencen
sense por, de la sotragada que rebran
les intrèpides llàgrimes celestials,
després de tant de temps de sequera.
I regaran les flors, diferents arbres,
plantes de tota mena i tonalitats.
Les xardors les apaivagaran,
i purificaran l’ambient enrarit.
Sense gens de melangia ni enyor,
pel sol roent que crema diàriament
des de fa tants de dies..., ara, miro
el carrer mullat per pluja formosa,
I l’ànim se m’endú a moure’m,
i revifar les ganes de feinejar,
que estaven ben esmorteïdes,
i oblidades de tota obligació.
Una orquestra de trons s’escolta
amb tonalitats greus, de paüra.
Que per uns moments ens parem,
escoltant-los-hi el seu clam.
Com m’encisen les tempestes,
aquestes d’estiu tan ensordidores.
Ara remuguen, aigua esvalotada,
tot sobtat i lleugerament, se'n van.
