A la meva mare,
una vida em vas
regalar
dolça i tendra
mare.
I des de aquell
dia,
duc una espina
al cor.
Mai seré alio
que tu vas pensar,
ni tant sols mi
podré semblar.
Allò que tu vas
somiar.
Però tindré
prou valor,
per fer brollar
l'amor
d'aquest
adolorit cor.
Tot el món he intentat
només per tu
voltar,
per ser allò
que tu tant has desitjat.
Però ja ho veus,
estic sotmesa
aquesta
infermetat.
I jo la veritat,
ja no dono
l'abast.
En aquest cimí
de la meva vida,
tant sols hi he
trobat
limitacions i
soledat.
Però tot i això
mare,
se que molt
t'he d'agrair.
Perquè mai serà
oblidat,
tot l'amor i la
generositat
que de tu he
rebut i m’estàs donant.
Una bella poesía la que dedicas a tu madre y que por tus últimos versos creo que aún disfrutas.
ResponEliminaSaludos.
Una expressiva felicitació, o mes aviat un reconeixement al amor intens de la mare..
ResponEliminaUna abraçada..
Gracies per tornar pel blog.
EliminaPetons
Es una pena no poder leer tu poema en su idioma original, aún así me parece muy emotivo.
ResponEliminaHace meses me dejaste el enlace en mi blog y lo he visto ahora, creo que más vale tarde que nunca. Me gusta lo que leo.
Recibe un fuerte abrazo
Gracias por venir a mi blog.
EliminaRegresa cuando quieras.
Besos
Definitivamente, Ana,con todos sus yerros, sólo hay una madre. Y se le quiere porque ha sabido no solo errar, sino acertar en el amor, que es su legado. Un abrazo. carlos
ResponElimina