Avui el vent porta banderes,
vermell i groc com foc que no s’apaga,
i cada cor que batega fort
és un crit de vida, un clam d’esperança.
Són veus que travessen els segles,
mans que s’aguanten amb força i coratge,
passos ferms sobre la terra estimada,
somnis que volen lliures més enllà del temps.
La terra parla en català,
amb versos que porten llum i memòria,
amb noms de dones, homes i infants
que van lluitar, que van estimar, que van somiar.
No és un dia més al calendari,
és sang, és llum, és vida que s’eleva,
és l’ànima d’un poble que mai no es rendeix,
que espera, que creu, que persisteix.
Avui plantem flors als carrers,
on van caure llàgrimes i crits,
i en cada pètal hi ha un “visca”,
un somriure valent, un “seguirem endavant”.
Perquè la Diada és present i futur,
és la força d’un poble despert i lliure,
un cant que travessa els cors i el temps,
una crida que mai no s’apagarà.
— Per Catalunya, amb tot el cor i la veu —
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada