QUAN EL TEMPS SE M' ESCAPA

Amb els peus menuts i el cor a la mà,

jo escales que es perden en la boira.

Darrere em queda un mar ple de records,

davant, un rellotge que mai no espera.

El temps no parla, no demana permís,

però em segueix com una ombra suau.

Cada graó és un instant que fuig,

cada pas, un adéu que no he pogut dir.

Vaig néixer sense saber comptar hores,

i ara les compto amb por i tendresa.

Hi ha joguines soles dins la pols,

i abraçades que es trenquen dins l’ànima.

El rellotge té ales d’ombra i fum,

i fuig com un crit dins la nit.

Jo només voldria aturar el món

i tornar a ser aquell nen que somreia.

Però la vida no espera, només empeny.

I avanço, amb els ulls plens d’aigua.

No vull arribar, però no puc parar,

com si encara pogués salvar un instant.

I si al final el temps m’esborra,

que sigui amb els ulls ben desperts.

Perquè viure no és només passar,

és estimar, perdre… i no oblidar.