No s’han vist mai, però alguna cosa invisible els reconeix.
Un comença el viatge, l’altre ja ha recorregut gairebé tot el camí.
Ella, gran, es despedeix a poc a poc de tot el que estima.
Les rodes que els porten són diferents,
però totes dues avancen gràcies a algú que els acompanya.
Ell encara no sap caminar sol.
Ella ja no pot caminar sola.
No intercanvien paraules.
Només una mirada…
Una mirada que diu:
“Jo vinc d’on tu ets… i tu aniràs on jo sóc.”
En aquell instant, el temps s’atura.
No hi ha edats, ni distàncies.
Només dues vides que es reconeixen.
I aleshores ho entens:
que tots fem el mateix viatge,
només que en direccions oposades.
El poema me recordó una frase que he leído en algún cementerio a su entrada que dice mas o menos "como te ves me he visto y como me ves te veras".
ResponEliminaSaludos.