QUAN JA NO PUGUI DIR-TE RES, ABRAÇA'M

 

 Abraça'm.

Amb els teus braços cansats,
amb les teves mans que tremolen,
amb els ulls plens de vida
que no volen veure'm marxar.

Abraça'm amb la teva veu,
encara que tremoli,
encara que calli.
Deixa que el teu alè
sigui l’últim que senti.

Abraça’m amb la teva ànima sencera,
amb tot el que ets,
amb tot el que vam ser.
Deixa que la teva pell recordi la meva,
com si no m'hagués d'esvair mai.

Abraça’m amb el cor obert,
fins que el meu calli.
Fins que s’apagui, lentament,
com una espelma al capvespre.

Abraça’m amb la teva vida,
amb els silencis, amb les paraules,
amb tots els dies que vindran sense mi.
Abraça’m pels aniversaris que no celebrarem,
pels matins sense trucades,
pels diumenges sense dinars.

Abraça’m, encara que ja no hi sigui.
Abraça’m quan passis pel meu lloc preferit.
Quan sentis l’olor del cafè,
quan miris el cel i pensis en mi.

Abraça’m sempre.
Que l’amor no mor.
Només canvia de forma.

QUAN EL SILENCI ESDEVÉ L’ÚLTIMA PARAULA

Dona’m la mà, que el temps s’esgoti en un sospir,
que el meu cos s’esvaeixi entre ombres que ja no puc lluitar.
El cor, cansat de lluitar, s’apaga a poc a poc,
i jo només vull el teu tacte, un refugi en aquest abisme.

Dona’m la mà, abans que la foscor em prengui el nom,
abans que l’últim batec s’ofegui en el buit que em trenca.
Dona’m la mà, que les paraules ja no arriben,
que el silenci es fa pes i la vida es desfà en plors muds.

Dona’m la mà, no per salvar-me, sinó per recordar-me,
que mentre la meva ànima s’allunya, el teu amor encara em sosté.
Dona’m la mà en aquest últim acte,
on la mort és la companya que no podem evitar, però que vull sentir humana,
amb el teu tacte, amb el teu adéu en la pell.

EL PES DE VIDA

 

Porto a l’esquena la meva història,

una motxilla plena de ferides,

ferides que mai no han curat,

amagades sota un silenci fred.

 

Les pors em segueixen com ombres,

sense deixar-me respirar ni un moment.

Cap nou dia pot treure el dolor

que crema dins meu, silenciós i cruel.

 

Ombres fosques es barregen amb la meva ànima,

urpes invisibles que em trenquen a poc a poc.

M’ofeguen en mil trossos que no vull veure,

m’esborren les ganes de somiar.

 

Al final del camí, ja no queda res,

només el pes d’una càrrega massa gran,

un dolor que no sé com deixar anar,

una tristesa que m’arrossega sense fi.

 

Cada racó del meu passat és una ferida,

un lloc on no hi ha refugi ni esperança.

Només un eco que em persegueix,

una tempesta que no em deixa en pau.

CAMÍ QUE NO S’ACABA

 

El camí sembla no acabar mai,

però cada pas em fa més fort.

Les muntanyes es fonen amb l’horitzó,

i jo segueixo caminant, confiant en el rumb.

 

La nit arriba, el cel s’omple d’estrelles,

el viatge continua, la vida em crida.

Perquè viatjar és respirar,

és sentir-se viu, sense por a l’infinit.

ESCLAU DEL TEMPS, LLUITADOR DE L’ÀNIMA

 

Va arribar sense avisar, com una ombra freda,

i va robar-me el futur, sense demanar perdó.

 

El meu cos ja no és el meu,

es transforma en un remolí que m’ofega,

que em treu l’alè i m’empetiteix.

 

Les mans tremolen sense parar,

les cames vacil·len, em trenca el dolor.

Cada moviment és una batalla,

cada gest, un crit silenciós.

 

Ell m’observa sempre,

i jo, sense voler, em sento petit,

aclaparat per un enemic invisible.

 

Però dins meu, el cor no s’atura,

segueix lluitant, encara que el cos es rendeixi.

Hi ha una força que no es veu,

una esperança que no es pot trencar.

 

Cada dia és un combat,

una lluita plena de dolor i de coratge.

En els passos més insegurs,

hi ha victòries que només jo sé.

 

I mentre el temps em vol esclau,

jo segueixo sent lliure,

lliure de voler resistir,

lliure d’estimar,

lliure de viure.