Va arribar sense avisar, com una ombra freda,
i va robar-me el futur, sense demanar perdó.
El meu cos ja no és el meu,
es transforma en un remolí que m’ofega,
que em treu l’alè i m’empetiteix.
Les mans tremolen sense parar,
les cames vacil·len, em trenca el dolor.
Cada moviment és una batalla,
cada gest, un crit silenciós.
Ell m’observa sempre,
i jo, sense voler, em sento petit,
aclaparat per un enemic invisible.
Però dins meu, el cor no s’atura,
segueix lluitant, encara que el cos es rendeixi.
Hi ha una força que no es veu,
una esperança que no es pot trencar.
Cada dia és un combat,
una lluita plena de dolor i de coratge.
En els passos més insegurs,
hi ha victòries que només jo sé.
I mentre el temps em vol esclau,
jo segueixo sent lliure,
lliure de voler resistir,
lliure d’estimar,
lliure de viure.
Hay peleas que deben pelearse, por más que la victoria sea imposible, el sólo acto de pelearlas nos dignifican como personas.
ResponElimina