FRAGMENTS D’ÀNIMA

Cau la nit com pluja cega,

sobre els crits que mai he dit.

Tot el món sembla una brega,

i jo —fràgil— m’hi he perdut.

 

Hi ha silencis que m’ofeguen,

records freds com un punyal.

Les mirades ja no em cerquen,

sóc un tros d’ombra, sense aval.

 

Em trenco a poc a poc,

com vidre antic sota els peus,

i cada bocí del cor

esdevé pols, lluny dels déus.

 

Tinc la pell plena d’absències,

i el futur —un crit callat.

No em queda cap presència

que no sigui esquinçat.

 

Però a voltes, una brisa

m’arrossega cap al mar,

i recordo aquella risa

que em tornava a despertar.

 

Crido a un cel que no escolta,

camino dins del no-res,

i l’ànima, muda i rota,

cau com cendra entre els estels.

 

Què en queda d’un cos que estima

quan l’amor se l’han menjat?

Només restes, sang i brima

i un cor brut, abandonat.

 

Faig l’amor amb la misèria,

abraçat al meu dolor,

i em desperto cada dia

amb el gust de sal i por.

 

He cridat dins d’un mirall,

he rigut amb ulls de plom,

i a la pell, com un senyal,

hi duc escrit: sóc ningú, som.

 

Soc un crit que mai no esclata,

una ferida oberta i bruta.

Cada nit és una mata

on la vida em fuig i em muta.

 

No hi ha mà que em vingui a prendre,

ni un gest que em vulgui calmar.

Només fred, silenci i cendra,

i el desig de no tornar.