Mort…
si has de venir,
vine ara.
Ara que ja no et temo.
Ara que ja no em queda res per perdre.
El meu cos s’esgota.
La meva ànima, cansada,
espera en silenci…
com una porta mig oberta.
Vine ara, que el teu gest
ja no em fa por,
que el teu fred no em glaça,
només m’acull.
Una veu em crida des de dins,
com si em volgués arrencar de mi mateix.
No lluito.
Ja no puc.
Ja no vull.
Vine ara,
que ja no tinc pressa,
però tampoc camí.
Que la vida se m’ha escapat
a poc a poc,
com l’aigua entre els dits.
Tinc l’ànima madura,
i buida.
Tinc els ulls oberts,
però ja no veig demà.
Vine ara.
I que sigui breu.
I que sigui quiet.
I que sigui pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada