En un món que crida i s'agita,
on el dolor a vegades ens abriga,
s'alça un murmuri, suau i sincer,
No deixis que el fred et endureixi,
ni que l'ombra la teva llum ofusqui,
pues en cada llàgrima que cau,
hi ha un raig d'amor que no s'apaga.
L'amargor pot intentar robar,
la dolçor que portes en estimar,
però al teu pit, un foc ardent,
et recorda que l'amor és valent.
Si el món s'oposa, i tu decideixes,
caminar per senders que no es demanen,
sent-te orgullós, ferm i clar,
pues la teva essència és un regal rar.
Així, en la tempesta, en la calma,
mantén la tendresa sempre a l'ànima,
que encara que el món no ho comprengui,
la teva llum brilla fort
Mensagem profunda que me encantou ler. Parabéns pela elevada inspiração poética.
ResponElimina*
Felicitações amigas
*/*
Me gusto tu poema. Te mando un beso.
ResponEliminaManter a ternura sempre ainda que tudo ao lado esteja a desmoronar. Deixar que a força estranha exerça seu papel de regenerar, ressignificar-se.
ResponEliminaBelo incentivador poema Ana.
Abraços e feliz fim de semana.
Anna, es precioso.
ResponEliminaBendita sea tu luz 💗
Besos.
Muito bom. Gostei muito.
ResponEliminaQue a nossa alma nos indique sempre o rumo a tomar, e não as pressões externas.
Beijinhos