LES MORTS EVITABLES

En les aigües que arrasaven, 

un crit ofegat ressonava, 

valencians de cor valent, 

sota el pes d'un destí impotent.

Els carrers ploraven llàgrimes, 

la terra, un mar de desgràcies, 

caminant entre ombres, 

on els somnis s’han esfumat.

Un riu que no sabia aturar-se, 

un vent que s’enduia el demà, 

la vida, com un miratge, 

s’esllavissa entre els dits, 

mentre el dolor es fa veritat.

Morts evitables, ens diem, 

cada nom, una ferida viva, 

la natura, un gegant irat, 

que ens crida amb veu de tempesta.

Recordem aquells que ja no són, 

amb el cor en pena, un adéu, 

les seves rialles, ecos perduts, 

en el silenci d’aquest greu.

Que no ens oblidem del seu pas, 

que lluitarem per un demà millor, 

perquè cada vida, un regal trencat, 

mereix el seu honor, la seva llum.

I en cada gota que cau del cel, 

que sigui un record, un últim desig, 

que el dolor ens uneixi en la lluita, 

perquè cada ànima sàpiga que no està sola.