Estic submergida en una gran solitud.
En la tristesa més profunda.
Arrossegada pel angoixant dolor,
no em queden llàgrimes ni crits.
El silenci va assecar els meus llavis,
el dolor va enfonsar la meva ànima ferint.la de
mort.
Lluito desesperadament per sobreviure,
però torno a enfonsar-me per oblidar
que encara respiro i visc.
Envoltada d'infinita solitud,
em sento arrossegada a un remolí
de sentiments confusos.
Ja no hi ha
sortida.
Noia entre els teus poemes i els meus ....el que es diu "ludico - festivos " no som no....brindem doncs i que la inacció ens esfonsi ✌
ResponEliminaHola gracies per el teu comentari.
EliminaPodriam fer un llibre entre els dos.
Petons
Estic als teus peus....
EliminaEl meu mail. esportscalella@hotmail.es
EliminaGracies es interesant el teu blog.
EliminaBesos
Um poema de solidão com as emoções pegadas à pele...
ResponEliminaUma boa semana.
Um beijo.
Um poema muito bonito Anna!
ResponEliminaGostei bastante.
Coloque sempre o link do seu blog no final do seu comentário porque seu perfil do blogger está sempre fora do ar.
Boa semana!
Beijos!
Gracias por tu aportacion.
EliminaBesos