QUAN EL SILENCI ESDEVÉ L’ÚLTIMA PARAULA

Dona’m la mà, que el temps s’esgoti en un sospir,
que el meu cos s’esvaeixi entre ombres que ja no puc lluitar.
El cor, cansat de lluitar, s’apaga a poc a poc,
i jo només vull el teu tacte, un refugi en aquest abisme.

Dona’m la mà, abans que la foscor em prengui el nom,
abans que l’últim batec s’ofegui en el buit que em trenca.
Dona’m la mà, que les paraules ja no arriben,
que el silenci es fa pes i la vida es desfà en plors muds.

Dona’m la mà, no per salvar-me, sinó per recordar-me,
que mentre la meva ànima s’allunya, el teu amor encara em sosté.
Dona’m la mà en aquest últim acte,
on la mort és la companya que no podem evitar, però que vull sentir humana,
amb el teu tacte, amb el teu adéu en la pell.

EL PES DE VIDA

 

Porto a l’esquena la meva història,

una motxilla plena de ferides,

ferides que mai no han curat,

amagades sota un silenci fred.

 

Les pors em segueixen com ombres,

sense deixar-me respirar ni un moment.

Cap nou dia pot treure el dolor

que crema dins meu, silenciós i cruel.

 

Ombres fosques es barregen amb la meva ànima,

urpes invisibles que em trenquen a poc a poc.

M’ofeguen en mil trossos que no vull veure,

m’esborren les ganes de somiar.

 

Al final del camí, ja no queda res,

només el pes d’una càrrega massa gran,

un dolor que no sé com deixar anar,

una tristesa que m’arrossega sense fi.

 

Cada racó del meu passat és una ferida,

un lloc on no hi ha refugi ni esperança.

Només un eco que em persegueix,

una tempesta que no em deixa en pau.

CAMÍ QUE NO S’ACABA

 

El camí sembla no acabar mai,

però cada pas em fa més fort.

Les muntanyes es fonen amb l’horitzó,

i jo segueixo caminant, confiant en el rumb.

 

La nit arriba, el cel s’omple d’estrelles,

el viatge continua, la vida em crida.

Perquè viatjar és respirar,

és sentir-se viu, sense por a l’infinit.

ESCLAU DEL TEMPS, LLUITADOR DE L’ÀNIMA

 

Va arribar sense avisar, com una ombra freda,

i va robar-me el futur, sense demanar perdó.

 

El meu cos ja no és el meu,

es transforma en un remolí que m’ofega,

que em treu l’alè i m’empetiteix.

 

Les mans tremolen sense parar,

les cames vacil·len, em trenca el dolor.

Cada moviment és una batalla,

cada gest, un crit silenciós.

 

Ell m’observa sempre,

i jo, sense voler, em sento petit,

aclaparat per un enemic invisible.

 

Però dins meu, el cor no s’atura,

segueix lluitant, encara que el cos es rendeixi.

Hi ha una força que no es veu,

una esperança que no es pot trencar.

 

Cada dia és un combat,

una lluita plena de dolor i de coratge.

En els passos més insegurs,

hi ha victòries que només jo sé.

 

I mentre el temps em vol esclau,

jo segueixo sent lliure,

lliure de voler resistir,

lliure d’estimar,

lliure de viure.

AIXÍ SOC JO

Això que veus, sóc jo.

Un tros de vida, un tros d’ànima,

un grapat de somnis i rialles,

una mica de bogeria i dolçor.

 

Sóc sinceritat pura,

una dona que a vegades és nena,

una mica espai, una mica infinit.

Passió que creix, llibertat que vola.

 

No és molt, però és tot el que tinc,

tot el que sóc.

Simplement, així soc jo.

 

M’enamoro de tot, perquè això és ser viu:

de l’herba verda i els camps on balla el vent,

de les onades del mar que van i vénen,

del cel que es pinta amb núvols de colors.

 

M’enamoro dels boscos i els prats,

de la música suau de l’aire,

i de la imatge que es perd

en el mirall fràgil del món.

 

M’enamoro de les coses petites,

de les grans i de les que no tenen fi.

 

Soc presoner d’horitzons oberts,

faig dels instants un tresor humil.

 

Quan recompto les estrelles i els dies,

m’endinso en el pensament,

omplint-me els ulls i els somnis

de sols, llunes i silencis eterns.

 

M’enamoro de tot,

de les fantasies i la realitat,

de l’amor que em fa ser qui sóc.

 

Així soc jo,

amb tot el que porto dins,

amb tot el que estimo i sento.

ARA, MORT Mort…

Mort…

si has de venir,

vine ara.

Ara que ja no et temo.

Ara que ja no em queda res per perdre.

 

El meu cos s’esgota.

La meva ànima, cansada,

espera en silenci…

com una porta mig oberta.

 

Vine ara, que el teu gest

ja no em fa por,

que el teu fred no em glaça,

només m’acull.

 

Una veu em crida des de dins,

com si em volgués arrencar de mi mateix.

No lluito.

Ja no puc.

Ja no vull.

 

Vine ara,

que ja no tinc pressa,

però tampoc camí.

Que la vida se m’ha escapat

a poc a poc,

com l’aigua entre els dits.

 

Tinc l’ànima madura,

i buida.

Tinc els ulls oberts,

però ja no veig demà.

 

Vine ara.

I que sigui breu.

I que sigui quiet.

I que sigui pau.

 

FRAGMENTS D’ÀNIMA

Cau la nit com pluja cega,

sobre els crits que mai he dit.

Tot el món sembla una brega,

i jo —fràgil— m’hi he perdut.

 

Hi ha silencis que m’ofeguen,

records freds com un punyal.

Les mirades ja no em cerquen,

sóc un tros d’ombra, sense aval.

 

Em trenco a poc a poc,

com vidre antic sota els peus,

i cada bocí del cor

esdevé pols, lluny dels déus.

 

Tinc la pell plena d’absències,

i el futur —un crit callat.

No em queda cap presència

que no sigui esquinçat.

 

Però a voltes, una brisa

m’arrossega cap al mar,

i recordo aquella risa

que em tornava a despertar.

 

Crido a un cel que no escolta,

camino dins del no-res,

i l’ànima, muda i rota,

cau com cendra entre els estels.

 

Què en queda d’un cos que estima

quan l’amor se l’han menjat?

Només restes, sang i brima

i un cor brut, abandonat.

 

Faig l’amor amb la misèria,

abraçat al meu dolor,

i em desperto cada dia

amb el gust de sal i por.

 

He cridat dins d’un mirall,

he rigut amb ulls de plom,

i a la pell, com un senyal,

hi duc escrit: sóc ningú, som.

 

Soc un crit que mai no esclata,

una ferida oberta i bruta.

Cada nit és una mata

on la vida em fuig i em muta.

 

No hi ha mà que em vingui a prendre,

ni un gest que em vulgui calmar.

Només fred, silenci i cendra,

i el desig de no tornar.

 

ODA A LA MARE DE MONTSERRAT

En un cim d'esplendor, s'alça la verda,  

misteriosa i antiga, la Mare eterna.  

Amb el cor ple d'amor, ens abraça dolçament,  

en els moments de pena, sempre present.  

Els camins que recorrem, a peu o en vaixell,  

ens porten al teu santuari, a la llum del teu vell.  

Mira'ns amb tendresa, guia'ns amb la mà,  

en la foscor del món, la teva estrella brillarà.  

Mil anys de promeses, de pregàries i cants,  

la teva veu ens crida, en els nostres instants.  

Amb els braços oberts, ens consoles amb calma,  

Mare de Montserrat, ets la nostra alma.  

En cada petita flama, en cada cor que batega,  

la teva presència ens fa forts, ens enregistra.  

Oh, Verge mil·lenària, del cel ets el regal,  

en el teu si trobem la pau, el camí immortal.  

Celebrem la teva vida, amb goig i devoció,  

gràcies per ser far, en la nostra oració.  

Mare nostra, et lloem, amb tot el cor sincer,  

mil anys d'amor etern, a Montserrat, el nostre ver.

MOLT BON SANT JORDI A TOTHOM

Roses i Llibres.

En un dia de sol radiant,

on les roses parlen d’amor,

un llibre s'obre davant,

i el cor batega amb fervor.

Les pàgines com un abraçada,

omplen l'ànima de pau,

cada paraula és un petó,

cada llinatge, un record blau.

Sant Jordi, cavaller valent,

lluitant contra la soledat,

amb la rosa a la mà,

regala esperança i veritat.

Les veus que riuen al voltant,

historietes per somiar,

un món ple de màgia,

on els somnis poden volar.

Amb cada llibre que es regala,

una llavor d'amor creix,

i en el cor de cada un,

la bellesa mai no s'acaba.

Celebrem aquest dia amb forces,

més que roses, més que lletres,

la unió del nostre sentiment,

en cada acte, un regal etern.

PAPA FRANCESC

A la plaça, sota mil mirades, 

camina un home de fe, portador d'esperances, 

el seu pas és lleuger, la seva ànima, un torrent, 

al seu pit ressona un amor que no cansa.

Amb mans que abracen, gestos de tendresa, 

és far de llum en la nit més fosca, 

parla de pau, d'unitat i de vida, 

cada paraula seva, una abraçada que abriga.

Amb passos humils, recorre el camí, 

acompanya els que pateixen, els que no tenen destí, 

la seva rialla ressona, la seva mirada és un somni, 

un món més just, ell sempre ho somnia.

Francesc, el guia, amic sincer, 

al teu cor brilla la fe que encén. 

Una crida a estimar, a viure sense por, 

a edificar ponts on l'odi no té lloc.

Així et recordem, amb amor desbordant, 

en cada racó on el dolor persisteix, 

el teu llegat és fort, la teva fe, un estendard, 

un home de pau que mai es rendeix.

La teva llum ens acompanya, un far etern, 

en la lluita per somnis, en l'abraçada tènue, 

que el ressò de la teva veu ressoni a la història, 

et portem a l'ànima, Francesc, ¡la nostra glòria!