Dorm, petit somni, dins la nit
clara,
la lluna et canta cançons de
plata.
Les estrelles juguen a fet i
amagar
i el vent et fa petons de mar.
Els núvols porten sabates toves,
passen suaus pel cel tranquil.
El món et guarda mentre
descanses,
com un conte dolç i senzill.
Si algun dia tens por o fred al
cor,
recorda aquesta llum petita:
hi ha abraçades que no es veuen,
però t’acompanyen tota la vida.
Camineu amb
l’hivern enganxat al llom,
El carrer és
casa, sostre i camí,
i el fred, un
vell conegut de cada dia.
Entre ombres
busqueu una engruna,
una mà que no
tremoli de pressa.
El vostre
silenci diu més que mil crits,
és fam antiga,
és espera lenta.
Gossos del
carrer, guardians del temps,
heu après a
llegir les passes humanes.
Sabeu qui passa
de llarg,
i qui s’atura
amb el cor obert.
Que algun dia
el fred sigui només record,
i el carrer
deixi de ser destí.
Que trobeu un
nom, una llar,
i un hivern que
no faci mal.
Desembre arriba amb pas de gel,
les hores cruixen sota el fred.
La llum és prima, pàl·lida i lenta,
com un record que encara tremola.
Els arbres callen, nus i quiets,
guarden secrets sota la gebrada.
El món respira molt a poc a poc,
com si tingués por de despertar.
El temps s’atura dins els vidres,
als carrers buits, als bancs gelats.
Les veus s’esmolen en l’aire clar
i cada silenci pesa més.
Però sota el fred, sota el blanc,
hi dorm una promesa petita:
quan el gel cedeixi a la llum,
desembre haurà sabut esperar.
Fa olor de tinta, de fulles de paper violades
per traços sense sentit i
estrofes i versos trencats,
de suor de treball, destruït i
ignorat.
Soc el Poeta que no sap
escriure, el que fa olor de tinta,
de dolçor d'un somriure
satisfet.
De solituds acompanyades de
records,
de tristeses i penes que es
creuen a la vida.
Sortejant enyorances i
promeses amb futurs.
Fa olor de versos, estrofes i
descansos...
Perquè la llàgrima també fa
olor
de versos i estrofes
impossibles.
Ja cauen les fulles,
i les flors es panseixen.
Les vinyes són ben plenes,
i la tardor ja fa abrigar la gent.
Les castanyes cruixen al foc,
a poc a poc.
Ja hi ha panallets,
els que més m’agraden són els de pinyonets.
La tardor es vesteix
de marró, vermell, verd i ataronjat.
De bolets n’hi ha de tots els tipus,
en pots collir un bon farcell,
però cal córrer,
que si no, ja te’ls hauran agafat.
Les orenetes se’n van;
hi ha silenci al niu,
però sempre tornen,
quan arriba l’estiu.
Amb la tardor
pots escoltar la remor
d’una tempesta confusa
que ja no fa gens de gresca.
No hi ha nit sense estrelles, ni dia sense sol,
cada camí, per més difícil, troba la seva direcció.
Tot té el seu perquè, tot té solució,
cap esforç no és en va: cada pas és un nou començar.
És una alenada de brisa fresca, un regal que la vida ens fa,
cap porta resta tancada, ni finestra sense horitzó.
La vida és generosa en cada detall,
només cal saber mirar, agrair i continuar.
En un instant es pot perdre tot,
un somriure, una mirada,
un gest que quedava per fer.
El temps es dissolveix
com la boira al matí,
i cada moment viscut
s'esvaeix lentament,
com un record que perdura
en el cor.
La mort,
en el seu misteri,
ens ensenya
que cada instant és preciós,
que cada alè és un regal
que no hem de deixar escapar.
Recordo la teva mirada…
els teus ulls, estrelles que em guiaven
quan jo caminava en la foscor.
Recordo el teu somriure…
sol que entrava per la finestra
i escalfava la meva ànima freda.
No recordo quan et vaig conèixer,
però sí recordo el batec del teu cor
dins del meu.
Recordo la teva amistat,
l’afecte que es filtrava per tot,
com llum que no es pot apagar.
Recordo les teves mans:
màgia pura, carícies que curaven,
abraçades que feien que tot dolor desaparegués.
Recordo les teves paraules, suaus com pluja d’estiu,
que em guiaven, m’alçaven,
m’omplien de coratge quan tot semblava perdut.
Recordo la teva vida, les teves ganes de viure,
el teu cor valent, que mai es rendia,
el teu somriure que combatia la foscor,
dia rere dia, feia que la vida fos un miracle.
Estimada àvia… t’enyoro amb totes les cèl·lules del meu cos,
amb cada sospir, amb cada batec.
T’enyoro en el silenci de la nit,
en les olors que encara em parlen de tu,
en el vent que acaricia la pell i em diu: “aquí estic”.
Ara no ets aquí…
i el buit que deixes és immens, com el cel sense lluna.
Però et sento…
en la llum que entra per la finestra,
en la música que balla en l’aire,
en els somnis que encara em murmuren el teu nom.
Segueixo parlant amb tu en silenci,
i sé que em sents.
Segueixo caminant,
perquè em vas ensenyar a fer-ho amb cor valent,
perquè el teu amor és un far que mai no s’apaga.
Tu eres més que àvia, més que amiga…
eres la meva llum eterna,
el meu nord,
el batec que em recorda qui sóc,
la veu que mai no s’aturarà dins del meu cor.
Mai, mai no t’oblidaré.
T’enyoro amb tot el que sóc,
i et porto viva,
en el més profund, més càlid, més sagrat
racó del meu esperit.
T’estimo. Sempre.
I fins que ens retrobem,
seguiré parlant amb tu,
sentint-te, vivint-te,
com si mai no t’haguessis anat.
Quan la mort arriba,
no crida,
entra sigil·losament,
com una ombra que es fon
amb l’obscuritat.
Ens espera,
pacient,
i en l'últim sospir,
ens agafa de la mà
per portar-nos allà
on no hi ha temps,
ni pressa,
només repòs.
El temps no avisa,
s’esmuny pels dits,
com l’aigua d’un riu
que no torna.
Caminem sense pressa,
creient en l’eternitat
fins que la mort
ens xiuxiueja al cor.
Llavors, ens adonem
que tot és fugaç,
i que la vida
és un sospir
entre dos silencis.
