M’ESTIMO EN TU (Un crit d’amor des del silenci de l’Alzheimer) Día Mundial del Alzheimer

 

Escriu aquestes paraules ara,

mentre encara tinc un “ara” per escriure’t.

Demà potser no sabré el teu nom,

ni el meu,

ni per què les meves mans tremolen

quan només volen tocar-te l’ànima.

 

Però avui, amor meu,

avui encara et tinc clavada al pit:

el teu alè al matí,

la teva veu que em diu “estic aquí”

quan jo ja no soc enlloc,

la teva mirada que em recull

quan caig en el buit de les meves paraules perdudes.

 

Si demà et miro i no et reconec,

abraça’m igual.

Si em perdo enmig d’un somni que crec real,

abraça’m fort.

Si crido sense veu,

si ploro sense llàgrimes,

si oblidem fins i tot com es diu “amor”…

abraça’m com si el teu cos fos la meva única llengua.

 

Dona’m la mà,

que el temps se’m desfà com sorra entre els dits.

Dona’m la mà abans que l’ombra em robï

l’últim tros de jo que encara et pertany.

Dona’m un bes a la galta,

un sol bes,

i no em deixis anar sol cap al silenci.

 

Abraça’m amb tot el que ets:

amb les teves mans cansades,

amb els teus ulls plens de nit i d’esperança,

amb el teu cor que ha bategat

mil vegades per mi quan el meu ja no sabia com fer-ho.

 

Abraça’m fins que el meu alè

esdevingui part del teu.

Abraça’m fins que el meu cos

oblidi el seu nom,

però el teu abraç encara em recordi.

 

I quan ja no hi sigui —

quan només quedi el vent i el teu record—

abraça’m igual.

Perquè l’amor veritable

no viu a la memòria:

viu més enllà.

Viurem més enllà.

 

T’estimo.

No ho podré dir demà,

potser ni el recordaré,

però t’estimo ara

amb tot el que ja no tinc,

i t’estimaré sempre

amb tot el que mai vaig ser.

 

Perquè, amor meu,

encara que la ment se’n vagi…

l’ànima et reconeix.

I l’ànima no oblida.

ANAR I TORNAR

Camino pels carrers del món,

tot és nou i tot és vell.

El sol brilla, el vent m’acull,

la vida passa com un estel.

 

Les passes em porten lluny,

on el mar besa la sorra,

on els rius canten suaus,

on el cel mai s’enamora.

 

Però un dia torno a casa,

amb la motxilla i els records,

porto històries a la mirada,

porto el món dins els colors.

Homenatge a la Diada

 

Avui el vent porta banderes,

vermell i groc com foc que no s’apaga,

i cada cor que batega fort

és un crit de vida, un clam d’esperança.

Són veus que travessen els segles,

mans que s’aguanten amb força i coratge,

passos ferms sobre la terra estimada,

somnis que volen lliures més enllà del temps.

La terra parla en català,

amb versos que porten llum i memòria,

amb noms de dones, homes i infants

que van lluitar, que van estimar, que van somiar.

No és un dia més al calendari,

és sang, és llum, és vida que s’eleva,

és l’ànima d’un poble que mai no es rendeix,

que espera, que creu, que persisteix.

Avui plantem flors als carrers,

on van caure llàgrimes i crits,

i en cada pètal hi ha un “visca”,

un somriure valent, un “seguirem endavant”.

Perquè la Diada és present i futur,

és la força d’un poble despert i lliure,

un cant que travessa els cors i el temps,

una crida que mai no s’apagarà.

— Per Catalunya, amb tot el cor i la veu —

QUAN EM FALTI L’AIRE (Els darrers moments i el record)

 

Quan em falti l’aire, recorda’m rient,

no deixis que la tristesa em pinti l’últim rostre.

 

Pensa en les tardes de pluja,

en les abraçades que ens van salvar,

en els silencis plens de paraules nostres.

 

Quan em falti l’aire, no em ploris amb pena,

estima’m en cada llum de la nit.

 

Que l’últim record sigui amor,

calor i vida compartida,

i no l’ombra del que hem perdut.

REFLEXOS PERDUTS

Qui soc?

Soc el crit que es dissol en el silenci,

la mirada que s’amaga en els ulls d’un altre,

el somriure que mai no es veu del tot,

una pregunta sense resposta.

 

Què soc?

Soc l’ombra de la llum que em defineix,

la conjunció de pors i desitjos,

un fragment de tot, que cerca el seu lloc

en un món que no sap el meu nom.

 

Reflexos perduts en el mirall de la vida,

on la imatge no em parla,

però segueixo buscant,

en cada alè, en cada gest,

què soc, qui soc.

ABRAÇA’M (Últimes paraules de la meua mare)

Abraça’m amb els teus braços,

amb les teues mans que em sostenen,

amb la teua mirada que em fa present,

fins que tanque els ulls i desaparega.

 

Abraça’m amb les teues paraules,

amb el teu alé que em bressa,

amb la teua ànima que em guarda,

com un far que no s’apaga mai.

 

Abraça’m amb el teu cor,

fins que el meu deje de bategar,

fins que la meua veu s’esvaeixi.

 

Abraça’m amb la teua vida,

amb tots els trossos que em queden,

amb cada record que encara tinc,

amb cada silenci que compartim.

 

 Abraça’m quan el món se m’oblide,

quan les meues mans ja no toquen res,

quan les meues paraules ja no arriben.

 

Abraça’m encara que jo ja no estiga,

abraça’m com si el temps s’aturara,

abraça’m, i fes-me etern en els teus ulls,

abraça’m, sempre, encara que siga l’última vegada.

LES ALES TRENCADES

Vaig somiar amb volar.
Les ales que imaginava brillaven com promeses,
però en el moment d’alçar-me
es trencaven contra el pes de la realitat.

Mentre els altres s’enlairaven,
jo quedava atrapat en la meva pròpia caiguda,
amb els somnis desfent-se com fum
i el record de la llibertat allunyant-se cada cop més.

Vaig entendre que aquelles ales
potser mai no havien existit,
que eren només la metàfora
d’un desig massa fràgil per resistir.

I llavors, enmig de les restes,
vaig descobrir una altra veritat:
potser no estava destinat a volar,
potser la meva força era aprendre a caminar.

Caminar amb ferides, amb absències,
però també amb la mirada oberta
a un món que no em pertany del tot,
i que, tanmateix, encara m’ofereix camins.

Les ales trencades ja no són fracàs,
són la memòria d’allò que vaig voler ser
i l’impuls per trobar, a pas lent,
un lloc on la meva història també pugui respirar.

 La Rambla va morir aquell dia.

Un monstre de metall va baixar pel carrer

sense mirar cares, sense escoltar crits,

sense veure que eren nens, mares, avis, turistes,

éssers humans.

Els cossos volaven com nines de drap,

els ossos trencaven contra la pedra,

les bosses i les sabates quedaven al terra,

i la sang, tanta sang, corria

com un riu vermell que ningú podia aturar.

Una mare cridava el nom del seu fill.

El fill no responia.

Un avi buscava la mà de la seva neta.

Només trobava fred i silenci.

El soroll de les sirenes no esborrava els crits.

Els ulls oberts d’aquells que ja no respiraven

ens miraven a tots,

com si ens demanessin que no calléssim mai.

Va ser covardia disfressada d’odi.

Va ser assassinat, no fe.

Va ser mort cega que ens va tallar l’ànima,

i encara avui caminem per la Rambla

i sentim els passos que ja no hi són.

Ni perdó, ni oblit.

Perquè el perdó no retorna els fills,

ni el temps, ni els somriures.

Perquè l’oblit és una segona mort,

i ells no mereixen morir dues vegades.

Cada 17 d’agost,

Barcelona plora amb els punys tancats.

I el món hauria de plorar amb ella.

Els tambors de l’abisme

Batega, batega — massa fort, massa ràpid,
com cops secs en un pit massa estret.
El cor no canta: crida,
esgarrapa per dins, devora la pau.
És un animal tancat, encegat,
que colpeja les costelles com barrots.

L’albada no és roig, és sang vessada.
Cada batec és un crit que no surt,
un incendi al coll, una punxa a les temples.
Espurnes? No — explosions.
Petits trons sota la pell.

El cel no és blau. És una gola oberta
que engoleix l’aire i escup silenci.
Els somnis, trencats? No — esclafats
com vidre sota un puny invisible.
Tot es mou, tot cau, tot fuig.
La por és una bava negra que puja per la tràquea.

El sol no escalfa. Crem.
És un estilet que gira dins les venes.
El groc és una alerta:
"corre, fuig, t’ensorres".
Però no hi ha sortida. Només parets de carn calenta.

L’esperança? Fa temps que va marxar.
El verd és un record que s’esvaeix,
una llum apagada per cops de tambor.
Cada batec, una bufetada del no-res.
Una cursa cega contra l’infart de l’ànima.

I al final, el negre.
No com nit, sinó com abisme obert.
Aquí els secrets no dormen — criden.
Cada sospir és un estertor,
cada silenci, una condemna.

El cor no viu.
Sobreviu.

LA VIDA QUE SE’NS FON ALS DITS

Hi ha un rellotge dins les mans,

que no fa soroll, però corre sempre.

El temps s’escola com sorra fina,

i ningú el pot aturar.

Naixem sense saber comptar minuts,

i quan en som conscients,

ja han passat voltes senceres

sense avís, sense retorn.

Vivim corrents darrere somnis,

oblidant mirar el cel,

oblidant dir t’estimo

quan encara hi som a temps.

La vida és un sospir llarg i breu,

una cançó que no es repeteix.

És un nen que creix massa de pressa,

uns ulls que un dia ja no hi veuen.

Per això, estima fort,

abraça avui, perdona ara.

Digues el que sents, riu, plora…

fes que el cor parli més que el temps.

Perquè al final, tot cau,

com el temps que s’esmuny pels dits,

com un rellotge desfet per la memòria…

i només queda el que hem viscut de veritat.