He treballat tota una vida.
Quaranta-cinc anys.
Matinar.
Callar.
Complir.
Pagar.
He cotitzat cada mes
confiant que, al final,
quan el cos ja no pogués més,
el sistema no em deixaria caure.
Però he arribat al final
i no hi ha descans.
Hi ha por.
La pensió no és una ajuda.
És una engruna.
No dona per viure.
Dona per resistir.
Em diuen que no hi ha diners.
Que el sistema no aguanta.
Que ho he d’entendre.
Però jo entenc una altra cosa:
he complert el pacte
i el pacte s’ha trencat.
He donat anys
i em tornen números.
He donat vida
i em tornen excuses.
No culpo qui passa fam.
No culpo qui arriba amb les mans buides.
Culpo un sistema
que esgota els seus
i després els deixa sols.
El problema no és qui no té res.
El problema és que
a qui ho ha donat tot
li prenen també el final.
Vaig servir quan era fort.
Quan produïa.
Quan no em queixava.
Quan era útil.
Ara el cos falla.
Ara no produeixo.
I ja no soc necessari.
Quan deixes de ser útil
passes a ser una despesa.
Em parlen de dèficit
com si no fossin anys.
Em parlen de números
com si no fossin vides.
He treballat gairebé mig segle
i m’ofereixen sobreviure,
no viure.
Em demanen comprensió.
Silenci.
Paciència.
Després de quaranta-cinc anys
donant-ho tot.
No és ràbia el que sento.
És humiliació.
Humiliació d’haver cregut
que complir servia.
Que el sacrifici tornava.
Que la vellesa seria descans
i no càstig.
Et fan sentir culpable
per arribar cansat.
Com si envellir fos una falta.
Com si viure massa
fos un error.
No demano privilegis.
No demano favors.
Demano justícia.
Demano dignitat.
Demano que els anys pesin
més que els discursos.
Perquè el temps que he donat
no tornarà mai.
I una vida sencera
no hauria d’acabar
sentint que ja no compta.
Perquè quan ja no produeixes,
quan ja no cotitzes,
quan ja no serveixes,
entens la veritat més dura:
no eres una persona.
Eres una eina.
I les eines gastades
es llencen.
