Dia Mundial de la Síndrome de Down

 Celebrem la Diversitat

En un dia de sol brillant,  

un somriure resplandeix amb intensitat,  

celebrant la diversitat que ens uneix,  

la síndrome de Down, un tresor d’humanitat.

Amb passes de dansa, caminem en llibertat,  

cada mirada, un món ple de bellesa,  

cada abraçada, una història a escriure,  

on l’amor sempre respira amb fortalesa.

Mans petites, grans somnis,  

la vostra força ens inspira a cada moment,  

un univers ple de colors vius,  

on tots som estrelles en aquest firmament.

Celebrem la vida, el coratge i la compassió,  

un recordatori constant del que és real,  

perquè en la diversitat trobem la màgia,  

i amb el teu amor, construïm un món ideal.

Avui, demà i sempre,  

ets part de nosaltres, aquí,  

un regal del destí que ens ensenya a viure,  

en un món millor, on tots podem somiar.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Ni un dia sense poesia

En el silenci del matí daurat,  

un vers s’eleva com un ocell volant,  

cada paraula, un somni que s’ha dibuixat,  

en el cor del món, en el cor de l’home errant.

La brisa acaricia les fulles verdes,  

i en cada sospir, un poema neix,  

la llum del sol, com un pinzell que es perd,  

pintant d'alegria el dia que s’ofereix.

Els rius murmuren secrets d’amor,  

les estrelles brillen en la nit profunda,  

cada instant és un regal, un clam, un clamor,  

un record que perdura, una vida fecunda.

No calen grans paraules, ni versos complicats,  

només el batec del cor, la mà que acaricia,  

en cada mirada, en cada gest compartit,  

hi ha poesia viva, hi ha pura màgia.

Celebrem la vida, celebrem la paraula,  

que cada dia sigui un full en blanc,  

on escriure els somnis, on deixar la sala,  

d’un món ple de bellesa, ple d’amor, ple de llanc.

Ni un dia sense poesia, que mai s'oblidi,  

que en cada moment, en cada alè,  

la poesia és el fil que ens uneix,  

el llenguatge del món, el que sempre hi haurà,  

un cant etern, un regal d’ahir i d’avui

LA VIDA QUE PERSISTEIX EN CONDICIONS ADVERSES

I

Enmig del fred que ens glaça el cor,

on l’aigua s’atura en glaçons de silenci,

neix una flor, robusta en el seu tresor,

amb la força de l’aura, pura i intensa.

 

II

La terra seca, amb les seves arrugues,

és l’escenari on creix, forta i decidida,

desafiant les tempestes, les dures rutes,

la vida que persisteix, mai rendida.

 

III

Els vents del destí bufant amb fúria,

d’una tempesta implacable, sense fi,

però ella, amb esperança, no recula,

perquè sap que el sol sempre torna a sortir.

 

IV

En les ombres de la nit profunda,

on les estrelles semblen llàgrimes perdudes,

la vida es remou, mai no s’enfonsa,

sempre busca el dia, les hores lluminoses.

 

V

Res no pot aturar aquesta flama interna,

que des de la foscor, el cor il·lumina,

la vida persisteix, sempre eterna,

fent camí en la tempesta, com una divina.

 

VI

Són els dies de lluita, de dolor, de fred,

on el cor viu i batega amb força clara,

en condicions adverses, on la vida és fidel,

i el seu poder, com un riu, mai no s’atura.

VEUS EN LLUITA

En el dia que floreix la veu,  

mujeres fortes, amb cor de ferro,  

cada pas que donen és un crit,  

un cant a la vida, un desig sincer.

Mires als ulls, veus la passió,  

el somriure valent, la determinació,  

lluiten pel dret, per la igualtat,  

en cada racó, un món a canviar.

Són mares, filles, guerreres d’amor,  

en cada història, un gran valor,  

teixint futures, amb fils d'esperança,  

enfrontant la por, sense balança.

Celebrem avui, amb veus que ressonen,  

la força de mil, que mai s'estimen,  

unides en un somni, en cada instant,  

per un demà just, per un món radiant.

DIMECRES DE CENDRA

 Dimecres de cendra, el dia s’obre,  

el sol amagat, la llum que descobre,  

els rostres seriosos, els cors en calma,  

un moment de reflexió, de trobar l’ànima.

La cendra que cau, com llàgrimes suaus,  

recorda el que som, els somnis perduts,  

els camins que hem trepitjat, les lluites viscudes,  

en cada pas deixem empremtes, ferides.

Es respira la pau en l’aire espès,  

un temps de renéixer, de deixar enrere el pes,  

la primavera espera, amb flors al cor,  

dimecres de cendra, un nou albor.

Amb paraules senzilles, ens unim en un cant,  

a les promeses fetes, al futur esperant,  

el perdó i l’amor, com llum que ens guia,  

en aquest dia gris, trobem la vida.

SOC COR

 

Soc el cor de la nit,

on la lluna es trenca

abans de veure’s,

silenciosa i trista.

 

Cada estrella és un batec,

un crit d’amor

que s’extingeix

en el teu nom,

com una carícia

que mai arriba.

 

Soc tendresa,

soc la llum callada

que et busca en l’ombra.

Soc amor,

el fil que cus

els teus somnis amb els meus.

 

Soc dolçor,

com la mel que regalima

en el silenci dels teus llavis.

Soc esperança,

el reflex d’un nou dia

que espera el teu somriure.

 

Soc cor,

i cada bategada em porta a tu,

a la promesa

d’un demà

que es farà cançó

en el teu abraç.

QUAN ELS ULLS ES BUIDIN

 

Quan arribi el dia que els meus ulls et mirin,

i només vegi un estrany, et prego, no t’enfonsis.

Recorda'm com sóc avui, no com l’ombra

que es convertirà en un reflex buit del que vaig ser.

 

Hi haurà nits en què m’asseuré al teu costat,

i no sabré el teu nom, ni la teva veu.

Potser somriuré sense sentit,

o em quedaré en silenci, perdut en un abisme.

 

No serà culpa teva. Ni meva.

Serà aquest monstre, aquest forat

que s’ho empassa tot: els riures, els records,

les promeses que un dia et vaig fer.

 

T’hauré oblidat, però tu recordaràs.

Recordaràs la meva veu explicant històries,

el meu riure fort després d’un acudit dolent,

les tardes d’hivern amb cafè i paraules tendres.

 

El dia que no et reconegui, serà l’inici del final.

Serà l’última traïció que el meu cervell et farà.

I jo, en el meu silenci, em trencaré sense saber-ho.

 

Però abans que això passi, vull que sàpigues que t’estimo,

ara i sempre. I que, encara que no pugui recordar el teu nom,

el meu cor et buscarà en la foscor.

 

Quan els meus ulls es buidin i la meva veu calli,

seràs la meva última llum, encara que no ho pugui dir.

Recorda les meves mans acariciant la teva,

el tacte que et donarà pau quan ja no et reconegui.

 

EL CRIT QUE NO SURT

Hi ha un crit que dorm sota la meva llengua,

una paraula que mai s’ha dit.

Cada nit l’empasso, amb el gust del silenci,

i cada matí em desperta el buit.

 

Les mans tremolen, volen escriure,

però el paper s’omple d’espais blancs.

Com pot el cor parlar sense veu,

si el món només escolta el soroll dels grans?

 

Aquest crit, fet de vidre i cendres,

s’esmicola abans de fer-se so.

I jo em quedo, mirant el silenci,

amb la gola seca i el cor pesant.

LA CADIRA BUIDA

Al racó, la cadira em fa companyia,

amb el seu silenci de fusta cansada.

Sembla esperar algú, potser una història,

però només jo l’espero, encallada.

 

Hi ha un buit que s’estira com un fil fi,

i cada dia s’embolica amb l’aire.

Les hores s’ajunten, s’amunteguen sols,

fins que el rellotge perd les passes.

 

Si pogués omplir-la amb un rostre,

només per un instant, una mica d’ànima…

Però la cadira es queda buida,

com jo em quedo, callada i àrida.

EL PES DEL SILENCI

 

Camino lent sota els fanals cansats,

on la llum, prima, s'estén com cendra.

Cada pas s’arrossega, com un somni

que es desfà en l’alba que no desperta.

 

La ciutat dorm, però jo no ho sé fer,

em devoro el pit ple de preguntes,

com una bèstia que no troba pau

ni en el ressò dels batecs que l’escolten.

 

Rimen les llàgrimes amb el temps

que no torna mai a mirar enrere,

i el silenci pesa més que el crit,

com el mar pesa més que la tempesta.