LA LLUM EN LA FOSCOR

En un món de llàgrimes i somnis perduts,

el VIH/SIDA ens toca amb mans de dolor,

cada història, un crit, cada vida, un tresor,

enfrontant l'estigma, rebuigs que ens abrusen.

La lluita és més que un diagnòstic fred,

és un viatge de solitud i d'esperança,

on l'empatia ens uneix com una dansa,

i la compassió floreix com un nou edredó.

Recordem, amb amor, aquells que hem perdut,

celebrem els valents que lluiten amb cor,

donem suport als que treballen amb fervor,

per un futur on brilli la llum del salut.

Parlem obertament, compartim les veus,

trencant murs de por, construint ponts de veritat,

en cada paraula, una promesa d'unitat,

en cada gest, una llum que il·lumina els nostres cels.

En aquest Dia Mundial, amb coratge i fe,

il·luminaré el camí amb amor i esperança,

junts en la lluita, amb força i confiança,

perquè l'amor prevalgui, sempre, sobre el mal.

CAPACITATS INVISIBLES

En un món que sovint gira massa de pressa,

hi ha veus que lluiten per no quedar en silenci.

No són menys, no són altres, són la llum

d’una realitat que ens convida a ser millors.

La cadira de rodes no és un límit, és un camí;

les mans que signen són poesies que es dibuixen a l’aire;

els ulls que no veuen descobreixen l’ànima,

i els cors que bateguen estimen sense filtres ni barreres.

Són aquestes capacitats invisibles,

que no es poden mesurar, però que transformen el món.

Un món que es fa gran quan aprèn a mirar,

quan descobreix que la bellesa neix en la diversitat.

Recordo aquell dia al parc, quan una nena cega va tocar el braç del seu amic

i, amb un somriure, li va dir: "T'ho explico tot, només has de sentir-me."

És en moments com aquest, en què els gestos diuen més que mil paraules,

on aprenem que les limitacions són només portes tancades

que nosaltres mateixos podem obrir.

Avui celebrem no només resistir, sinó avançar,

no només sobreviure, sinó brillar.

No és la diferència el que ens separa,

sinó la indiferència, que construeix murs invisibles.

Trenquem aquests murs, un gest a la vegada,

amb un somriure, una abraçada, una mà estesa.

Fem que el món sigui accessible no només per als cossos,

sinó també per als somnis.

Celebrem junts la força de ser qui som,

la riquesa de compartir camins diferents.

Incloem, abracem, escoltem.

Perquè només així, tots junts,

podrem anomenar-nos humanitat.

El Que Ens Queda de Vida

En el murmuri del temps que avança,

descobreixo el bategar del meu anhel,

darrere cada rol que la vida em llança,

un desig profund, un sincer estel.

He estat filla, mare, companya,

però avui escolliré ser només jo,

abraçant la calma, la vida lleugera,

sense més cadenes, sense més por.

Aniré a viatjar sense rumb, deixar-me portar,

prendre un cafè a la tarda daurada,

l'aroma a torrat, el sol a brillar,

riure amb amics, aprendre a estimar

cada instant, cada jornada.

No més exàmens, ni més pressions,

el meu temps és meu, vull gaudir,

trencant estereotips i cors,

deixo enrere allò que no vull carregar.

Que la vida segueixi, amb el seu pas constant,

quan jo marxi, no hi haurà més dolor,

només l'eco de rialles, un instant,

marcant el temps d'un amor.

Així que celebrem, amb rialles i alegria,

els moments que ens fan sentir,

doncs el que ens queda en aquesta travessia

és un regal diví: viure i riure!

I si el ocàs ens troba en la dansa,

que cada record sigui un far al mar,

perquè en cada pas, en cada confiança,

hi ha un llegat etern: l'art d'estimar

RENAIXÉR EN L'ADVERSITAT

En un món que crida i s'agita,

on el dolor a vegades ens abriga,

s'alça un murmuri, suau i sincer,

és la veu de l'ànima, pur i sencer.

No deixis que el fred et endureixi,

ni que l'ombra la teva llum ofusqui,

pues en cada llàgrima que cau,

hi ha un raig d'amor que no s'apaga.

L'amargor pot intentar robar,

la dolçor que portes en estimar,

però al teu pit, un foc ardent,

et recorda que l'amor és valent.

Si el món s'oposa, i tu decideixes,

caminar per senders que no es demanen,

sent-te orgullós, ferm i clar,

pues la teva essència és un regal rar.

Així, en la tempesta, en la calma,

mantén la tendresa sempre a l'ànima,

que encara que el món no ho comprengui,

la teva llum brilla fort

LES MORTS EVITABLES

En les aigües que arrasaven, 

un crit ofegat ressonava, 

valencians de cor valent, 

sota el pes d'un destí impotent.

Els carrers ploraven llàgrimes, 

la terra, un mar de desgràcies, 

caminant entre ombres, 

on els somnis s’han esfumat.

Un riu que no sabia aturar-se, 

un vent que s’enduia el demà, 

la vida, com un miratge, 

s’esllavissa entre els dits, 

mentre el dolor es fa veritat.

Morts evitables, ens diem, 

cada nom, una ferida viva, 

la natura, un gegant irat, 

que ens crida amb veu de tempesta.

Recordem aquells que ja no són, 

amb el cor en pena, un adéu, 

les seves rialles, ecos perduts, 

en el silenci d’aquest greu.

Que no ens oblidem del seu pas, 

que lluitarem per un demà millor, 

perquè cada vida, un regal trencat, 

mereix el seu honor, la seva llum.

I en cada gota que cau del cel, 

que sigui un record, un últim desig, 

que el dolor ens uneixi en la lluita, 

perquè cada ànima sàpiga que no està sola.

FA TEMPS QUE ESTIC SENSE ESTAR

Fa temps que camino entre ombres,

on la llum és un record llunyà,

els dies es fonen en un núvol gris,

i el cor, un ecosistema de silenci, s'atura.

Les estrelles han perdut el seu brill,

la il·lusió, un murmuri que es fon,

i l'ànima, com un riu tranquil,

flueix sense rumb, sense un destí definit.

Busco el color en la rutina,

un raig de sol que acariciï el rostre,

però la vida es presenta com un quadre,

on les pinzellades han perdut la seva força.

Potser és hora de despertar,

d'escoltar noves veus que xiuxiuegen al vent,

de deixar que el cor torni a cantar,

i redescobrir la màgia del present.

Si alguna cosa et mou, no ho dubtis,

mira al teu voltant amb ulls nous,

la bellesa pot amagar-se en els detalls,

i potser, un dia, el teu somriure tornarà a brillar.

REFLEXIONS DE L'ABSÈNCIA

Potser aviat moriré,

ningú recordarà el meu nom,

ni a la tomba on reposaré,

solitari, en el silenci d'un món.

Uns diran: "Era un bon caballer",

altres murmuren, "un sinvergüenza,

un retrat de la dualitat,

en la memòria, una contradicció intensa.

La meva pàgina es tancarà,

sense rastre del meu pas,

la vida seguirà amb el seu ritornell,

el sol sortirà, i es pondrà, sense compass.

He viscut en l'angoixa i el dubte,

amb por del que va i del que vindrà,

oblidant-me de la meva essència,

escoltant veus que no em deixen ser qui sóc.

I així, per què he de temer?

Si l'absència és el meu llegat,

un murmuri en el vent que passa,

un record que s'esvaneix, en el temps, es perd.

A LA VORA DEL SOMNI

A la vora del somni, un mur s'alça,

silenci pesat, xiuxiuejos d'esperança.

Amb mans tremoloses, davant d'ell m'atur,

preguntes xiuxiuegen, l'ànima es troba en dolor.

Val la pena escalar aquest mur,

o sempre ha estat aquí, com ombra, als meus peus?

En l'eco de la por, el batec ressona,

la veu dels meus somnis, una llum que no frena.

Amb cada pas incert, el cim s'apropa,

desafiant l'abisme, el dubte s'apodera.

Poc o molt, el que tingui a la mà,

és força i coratge, el meu destí és aviat.

Així que decideixo escalar, trencar el silenci,

darrere de cada maó, un nou començament.

Perquè en la lluita ardent, l'ànima es forja,

i el mur es trenca quan el cor esclata.

EL TAPÍS DEL TEMPS

 

 

En els racons d'una memòria vella,

records que s'esvaeixen com fum en el vent,

ombres d'històries mai dites,

llavis que ja no xiuxiuegen ni un suspir.

 

Temps que fou, ara només pols que balla al vent,

escombrat pels vents impertorbables de l'oblit,

quimeres d'un passat llunyà, com estels apagats,

perduts en l'abisme de l'eternitat.

 

Què fou de les mans que construïren somnis,

de les veus que dansaven melodies sota la lluna?

Tot es dissol en el temps, una sinfonia perduda,

escoltant els ecos d'un silenci tan profund,

murmuri de veus oblidades que deixen només el buit.

 

Miralls trencats reflecteixen el passat en fragments,

bocins dispersos per la mà de l'eternitat impasible,

i nosaltres, fantasmes envoltats de foscor i oblit,

busquem peces d'un trencaclosques antic, perduts.

 

Cada vida és un fil fràgil en el teixit infinit

del gran tapís ondulant de la humanitat,

algunes cauen en l'oblit com fulles al vent,

sense deixar rastre, sense ressenya, efímeres.

 

En les solituds silencioses del cor reposen,

records de vides que ja no són més que ombres,

esperances que es van esvair com estels foscos,

llavors que no van arrelar mai, desolades.

 

Però en el silenci profund de la memòria,

palpitant en l'ombra misteriosa del passat,

les vides perdudes encara esperen amb esperança,

ser rescatades de l'oblit per una llum encara per brillar.

 

En els racons més foscos i ocults de la memòria,

reposen les empremtes suaus d'aquells que van ser,

com flors que mai van florir ni van captar la llum del jardí.

 

Però en el cor immens del temps, persisteixen,

com una melodia suau que no s'apaga mai,

les vides oblidades encara murmuren amb delicadesa,

esperant ser escoltades, recordades per sempre.

 

Que aquest poema sigui un humil homenatge,

a aquelles vides oblidades i ignorades,

que en el teixit insondable del temps trobin lloc,

i en el recòndit racó de la nostra memòria, refugi.

EL TEMPS ENS CONSUMEIX

Ahir era jove, avui el temps avança,  

implacable riu que mai s’cansa,  

deixant en el record un suau sospir,  

de somnis marcits i un cor que es refreda.

Les hores s'escapen com gotes de pluja,  

xiulets del vent en una tarda fosca,  

els dies esdevenen setmanes i anys,  

i la vida s'esfuma entre rialles i desenganys.

La joventut se'n va com flor marcida,  

ballant a l'aire, en la seva dansa daurada.  

Però la vellesa, amb la seva pau serena,  

ens abraça amb força, ens omple d'escenes.

El temps ens consumeix, però no ens mata,  

ens transforma en éssers de saviesa grata.  

Ens ensenya a valorar cada mirada,  

a abraçar el present, a viure cada jornada.

Així, en cada raig de sol que ens toca,  

en l'aroma de flors, en la vida que evoca,  

recordem que el temps, amb el seu pas lleuger,  

és un mestre que ens guia, un amic sincer.