dimarts, 21 de juny del 2016

ADEU PRIMAVERA

L'últim raig de sol,
s'emporta la primavera.
I demà, amb la llum primera,
naixerà un estiu d'estrena.

L'estiu que ara comença,
és amable i compassiu.
Omple de promeses l'aire.
És l'olor de la ginesta.
És l'amic quan em somriu.

Escampa la pluja i la pena,
m'abraça, m'empeny en l'aire.
És com la teva abraçada,
càlid refugi d'olors,
que m'envolta altra vegada.

dimarts, 17 de maig del 2016

PESSEIC DE VIDA


Tot lo nostre, estimada.
Tot lo nostre no són,
més que pessics de la vida,
que s'hi troben plens d'amor.

I s'han de viure, ma vida,
un a un i sens deixar.
Ni tant sols d'aquesta vida,
un pessic per escapar.

Perquè amor meu,
s'ha de viure pas a pas i tros a tros.
I oblidar-nos de morir,
que això ja vindrà tot sol.

Quantes hores i quants dies,
tant vuits i morts no hem viscut.
I quants pessics de la vida,
en cos i ànima, ma vida,
en cos i ànima hem perdut!.

dimarts, 10 de maig del 2016

HE NASCUT A LA MEDITERRANIA

He nascut a la mediterrània.
Ho diu la dansa, 
la màgia de la nostra sardana.

Jo he nascut a la Mediterrània,
d`aigües blaves, blanques.
A trenc d’alba,
sota la curosa mirada de la lluna.

Amb el cel tan blau com l’aigua.
I per això la ric, la ploro.
Somriures i llàgrimes.
On descansen desassossecs,
angúnies, sospirs  i desànims.

He nascut a la Mediterrània.
Amb l’orgull d’una terra,
blanca de llum, verda de boscs,
i de mar blava.
Mar Mediterrani.


dissabte, 16 d’abril del 2016

IRA


Vull la sang
omplint les venes.
Que a punt d'esclatar,
enrogeixen els ulls,
fent que sembli
que se'n van del cos.

Els punys serrats
amb foc a la gola.
I els braços tensos,
i dimonis a l'estómac.
A punt de saltar,
incontrolats i agressius.
I tot per no res.
Així és la ira.

dimarts, 15 de març del 2016

POETA

El poeta coloca
sus versos entre sonidos del cielo
Entre la bruma del día.
Entre la cúspide del tiempo.
Entre las risa del niño. 
Entre el alma y el suspiro.
Y el aire se agita mientras inspiro tu nombre.

POR NATURALEZA


El mundo...
¡una jaula de locos!.
En el mundo andamos sueltos
locos que arañamos
de la noche a la mañana.
Ya no dormimos por costumbre,
inmersos en sus maldades.


Sin valores ni respeto,
sólo odio y falsedad .
Y las almas nobles vagan perdidas
entre sus sueños, nunca saben si mañana
alguien las apuñalará.

Es el odio que domina
este mundo de delirios.
Gente perdida y abrumada
vaga en él sin esperanzas.

Sería mejor que mientras duerma,
envuelta en la inconsciencia,

me alcance una muerte vana.

divendres, 11 de març del 2016

RECORDANT ELS ATENTATS 2004

Dolor i fred i estupefacció.
La boca oberta, plena de incredulitat.
Un altre cop, un altre onze,
un altra esclat incomprensible.

Un dolor sobre el dolor
sense amortir de l'últim cop,
altre vegada la pressió a la gola,
els núvols als ulls
davant el televisor,
cercant entre la ferralla
de les imatges,
entre els colors...,
el vermell de la sang,
el negre del fum...,
i el gris de la destrucció...,
algú conegut.

Un cop proper, als germans,
als amics, als familiars,
igual de trist, igual de injust,
però més proper i de nou
un per què esclatant dins el cap,
de nou com boig,


per sortir a l'aire de Madrid...

dimarts, 16 de febrer del 2016

SOY


Soy una sombra de lo que fui……..

Ojala que nunca sientas lo que yo estoy sintiendo.

Este dolor que me carcome y me lleva a la locura.

Se repiten en mi memoria esos momentos

de alegría y  pasión que nunca regresaran.

Siento como si mil látigos de fuego fustigaran

mi corazón y lo convirtieran en cenizas

que el viento esparcirá por todo el infinito

dimecres, 30 de desembre del 2015

ADIOS


En la soledad de estas cuatro paredes,
os digo adiós...

Encerrada en mis pensamientos,
me despido de los más hermoso que he vivido.
Sin luchar ni un minuto mas por nada,
sin esperar sin sonar, solo el lloro interior de mi alma.

Me voy lejos, dónde nadie pueda hallarme.
Seré un pedazo más de leña que no ha prendido.
Seré nieve bajo el sol derretida,
rumbo a las aguas infinitas.
Y me perderé por ahí.
Observaré de lejos la vida, y el alma de cerca.

Más hoy no pido nada.
Que nadie me busque, porque es tarde,
y se me fue la vida.

dimecres, 23 de desembre del 2015

DECADENCIA



Presiento que se me acaba el tiempo.
Cada minuto que pasa siento
que mi vida se me escapa de las manos.

Siento el dolor en mis huesos.
Veo en mi decadencia
donde acaba mi aventura.

Donde se agolpan recuerdos
de una vida cuesta arriba.

Cuando empecé a vivir,
me sentía segura.

Mi lucha del día a día
con dolor y amarguras.

Divina juventud
que rauda viajas,
hundiendo a nuestras almas
en el lloro.

Pues te llevas contigo las alhajas
del cuerpo juvenil que tanto añoro.
Y vives como alma en pena,
sabiendo que has perdido
un gran tesoro.

Era mi fuerza y mi guía,
luchando con esperanzas,
sin pensar que llegarían
tan pronto mis añoranzas.

Veo acortarse mis días
y voy perdiendo esa fuerza.

Mis fuerzas contra su fuerza.
Ya derrotada, cuando
me acoja esa tierra
donde fundiré mi vida,
alegrías y tristezas.

También dejaré el dolor,
mi vejez, mi decadencia.

A veces  pienso,
¿cuanto habré vivido?.
Si feliz habré sido.

Cuando tuve energía,
¿cuánto disfrutaría
viviendo experiencias?.

Veo en mi decadencia
donde acaba mi aventura.

Donde se agolpan recuerdos
de una vida cuesta arriba.