A LA RAMBLA, SET ANYS DESPRÉS

Entre llums i ombres, l’asfalt parla,

una història que el temps no esborra.

Camins que portaven somnis,

ara ressonen en silenci.

 

El murmuri de la Rambla,

testimoni d’un dolor callat,

són les petjades de la memòria,

traços d’un passat.

 

Les flors que el vent acarona,

són records, com l'aigua al mar.

En cada balda de pedra,

una història que no s’acaba de narrar.

 

El sol, com un record distant,

il·lumina el record de l’agost,

i en el cor de Barcelona,

l’eco d’una veu que encara brama.

 

En el fred del matí, en el crepuscle,

un homenatge als que ja no hi són,

que la Rambla mai oblidarà,

les vides que el temps ens va prendre.

 

Set anys, i el dolor és un riu,

que flueix en la calma.

I en cada pas, en cada somriure,

una memòria que l’amor abraça.

 

Els somnis, les esperances,

segueixen ballant amb el vent,

mentre el record d’aquell agost

ens ensenya a ser més gentils.