T'escriure ara, mentre somnis en l'enyor del record,
quan l'agonia i la tristesa et colpegin com a batussa cruel.
T'estimo quan el meu ser es desdibuixa en la foscor de l'oblit,
i la malaltia ens separa en l'oceà de la solitud.
T'estimo, encara que demà ja no sigui jo qui et miri als ulls,
ni et recordi com el far que il·lumina la meva nit.
T'estimo, amb la impotència d'un cor que s'enfronta a l'oblit,
quan la soledat es converteix en l'únic
confident dels nostres secrets.
T'escriure ara, mentre somnis,
per si demà ja no puc dir-te com admiro la teva fortalesa.
Per si demà, en el buit de l'oblit, la meva veu s'esvaeix,
i només queda l'eco d'un amor
que resisteix l'assalt de la malaltia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada