MORO I NO US IMPORTO
Natura morta, fràgil i feble,
agonitzant en l'últim alè,
la terra crida, "Moro," amb dolor,
i no us importa, és l'adeu final, un clam de tristesa.
Les flors, com ànimes perdudes,
moren en silenci, pètals com llàgrimes,
sota el pes d'un cel cruel i sense clemència,
el cor de la natura s'ofega en rimes amargues.
L'últim cant dels ocells s'extingeix,
en un silenci fúnebre, sense ressò,
la vida esdevé un somni que fuig,
i la mort abraça la terra amb dolor,
com un abisme obscè.
Les fulles, abans ballarines en l'aire,
ara moren amb una gràcia desesperada,
com notes tristes d'una melodia fúnebre,
la natura morta, silenci etern,
aclamada en l'ànima desfeta.
Sota la llum fosca d'un últim vespre,
el paisatge esdevé un epitafi mut,
l'agonia de la natura, un trist destí,
on el crit de moro és l'últim sospir despullat,
una elegia plena de l'ànima destrossada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada