L'arbre majestuós que amb altivesa omplia el cel,
ara sotmès a la serra, plora la seva caiguda.
Els seus anells d'edat, que abans contaven històries
mil·lenàries,
avui són seccionats com capítols d'un llibre que es tanca.
Les aus, abans lliures entre les seves branques,
volen desorientades buscant un refugi que ja no existeix.
La terra, que estimava la seva abraçada segura,
s'entristeix en la pèrdua d'un guardià que mai tornarà.
Cuanto dolor y desastre, cuando un árbol se tala. Un abrazo. Carlos
ResponEliminaUn poema para recordarnos que somos arboricidas. Con la destrucción delos bosques nos estamos, igualmente, matándonos. Un abrazo
ResponEliminaCarlos