dimarts, 5 de novembre de 2019

DESPERTAR L'ALBA

En desperta l'alba...

Em desperto amb la teva mirada,
i semblés que volessin aus,
i cantessin orenetes, en aquest paradís,
ple de silenci
i de brises marines.

En desperta l'alba,
el roso de la teva pell
és tan suau com la brisa,
o com la gota de rosada,
que roda en la teva galta.


En desperta l'alba,
el perfum del teu cos
evoca records de fades,
i de jardins en la meva ànima...

En despertar l'alba,
em trobo amb el teu somriure,
que és com un sol.

Omple d'amor,
i plena de cant...

En desperta l'alba,
i escoltar la teva dolça veu
reneix l'alegria, i l'amor,
és com si florís la primavera,
omple d'encant i candor...

En desperta l'alba,
quan sento la tebiesa,
del teu cos en la meva ànima
és com si ens amanyagués una cascada,
omple de fragància de roselles
o la brisa suau de les ones...
 

En despertar l'alba...

Quan encara dorms,
és escoltar el silenci de l'univers...

Convertit en sospirs,
per després fer-te versos...

Plens d'estels i d'estels...
En despertar l'alba...

Quan encara dormen les aus en el seu niu...
I tu somrius adormida com un nen...

És conquistar l'univers, amb els teus sospirs...

I riure-li a les roselles,
perquè no faci fred...

En despertar l'alba..

Quan entra el sol per la teva finestra...

És com si em trobés,
amb el més bell jardí...

Ple de fragància i de màgia.

En despertar l'alba...

Quan neix el matí,
i sentir el teu dolç somriure...

Embolicada en el perfum de les dàlies,
és escoltar cants sublims,
i vol d'aus universals...

En desperta l'alba,
quan plou al matí,
és trobar la teva tèbia calor,
quan pega la pluja en la teva finestra...

En desperta l'alba...

Quan s'escolten al lluny les campanes,
elevan pregàries al cel
perquè el nostre amor perduri sempre,
i continuar el nostre vol,
per arribar més enllà del cel...

En desperta l'alba...
i veure l'últim estel en el matí,
és evocar a Déu, perquè visqui 

en les nostres ànimes.

En desperta l'alba...
i veure't somriure en somiar,
és perdre'm a la llunyania del mar,
i portar a la tarda i al alcatraz
per veure't despertar...
 

En desperta l'alba,
en aquest moment màgic,
el cel amb tons incerts,
em recorden els teus ulls,
quan a mi em somreien.

Allí al lluny una barca
travessa les ones,
salades com a llàgrimes,
perdudes en el mar...

El fet de clarejar m'absorbeix,
mai em canso d'ell...

Entorn els meus ulls ferits,
per la llum aclaparant...

I somric a la teva nostàlgia,
en veure aparèixer el meu sol.

Agafant la bellesa,
del dia que s'obre
al teu record adormit,
en la meva ànima, tal vegada...

Encara, enamorada.

14 comentaris:

  1. Bonito poema
    Me gusto
    Bjs

    Kique

    Hoje em Caminhos Percorridos - Hoje vou-te comer!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tu visita y aportacion al blog te lo agradezco mucho
      ciudate
      besos

      Elimina
  2. Canto al alaba con esa person al lado, nutriendo los latidos, saciando la sed. Precioso.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias te lo agradezco mucho tu visita y aportacion al blog

      besos

      Elimina
  3. Também não me canso do amanhecer!!! Bj e gostei de ler!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tu visita y aportacion te lo agradezco mucho
      ciudate
      besos

      Elimina
  4. Precioso gracias por compartir.
    Besos

    ResponElimina
  5. Gracias por tu visita y aportacion al blog
    besos

    ResponElimina
  6. El amanecer, siempre nos recuerda el amor distante, ido, y que hizo historia. Lirismo que trepida el alma del lector. Un abrazo. Carlos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tu aportación y vista al blog
      te lo agradezco mucho
      Besos

      Elimina
  7. Uma notável inspiração... que nos convoca a acordar por dentro!
    Um belíssimo momento poético! Parabéns!
    Beijinhos
    Ana

    ResponElimina
  8. Gracias guapa por tu visita y aportacion al blog
    te lo agradezco mucho
    cuidate
    Besos

    ResponElimina