DESPERTAR L'ALBA

En desperta l'alba...

Em desperto amb la teva mirada,
i semblés que volessin aus,
i cantessin orenetes, en aquest paradís,
ple de silenci
i de brises marines.

En desperta l'alba,
el roso de la teva pell
és tan suau com la brisa,
o com la gota de rosada,
que roda en la teva galta.


En desperta l'alba,
el perfum del teu cos
evoca records de fades,
i de jardins en la meva ànima...

En despertar l'alba,
em trobo amb el teu somriure,
que és com un sol.

Omple d'amor,
i plena de cant...

En desperta l'alba,
i escoltar la teva dolça veu
reneix l'alegria, i l'amor,
és com si florís la primavera,
omple d'encant i candor...

En desperta l'alba,
quan sento la tebiesa,
del teu cos en la meva ànima
és com si ens amanyagués una cascada,
omple de fragància de roselles
o la brisa suau de les ones...
 
En despertar l'alba...

Quan encara dorms,
és escoltar el silenci de l'univers...

Convertit en sospirs,
per després fer-te versos...

Plens d'estels i d'estels...
En despertar l'alba...

Quan encara dormen les aus en el seu niu...
I tu somrius adormida com un nen...

És conquistar l'univers, amb els teus sospirs...

I riure-li a les roselles,
perquè no faci fred...

En despertar l'alba..

Quan entra el sol per la teva finestra...

És com si em trobés,
amb el més bell jardí...

Ple de fragància i de màgia.

En despertar l'alba...

Quan neix el matí,
i sentir el teu dolç somriure...

Embolicada en el perfum de les dàlies,
és escoltar cants sublims,
i vol d'aus universals...

En desperta l'alba,
quan plou al matí,
és trobar la teva tèbia calor,
quan pega la pluja en la teva finestra...

En desperta l'alba...

Quan s'escolten al lluny les campanes,
elevan pregàries al cel
perquè el nostre amor perduri sempre,
i continuar el nostre vol,
per arribar més enllà del cel...

En desperta l'alba...
i veure l'últim estel en el matí,
és evocar a Déu, perquè visqui 
en les nostres ànimes.

En desperta l'alba...
i veure't somriure en somiar,
és perdre'm a la llunyania del mar,
i portar a la tarda i al alcatraz
per veure't despertar...
 
En desperta l'alba,
en aquest moment màgic,
el cel amb tons incerts,
em recorden els teus ulls,
quan a mi em somreien.

Allí al lluny una barca
travessa les ones,
salades com a llàgrimes,
perdudes en el mar...

El fet de clarejar m'absorbeix,
mai em canso d'ell...

Entorn els meus ulls ferits,
per la llum aclaparant...

I somric a la teva nostàlgia,
en veure aparèixer el meu sol.

Agafant la bellesa,
del dia que s'obre
al teu record adormit,
en la meva ànima, tal vegada...

Encara, enamorada.