dijous, 19 d’abril de 2018

ABSÈNCIA


Suprimeixo el meu somni,
en el constant murmuri
dels meus records.
Perdo tota subtilesa,
davant el sabor que no mor,
del teu últim petó, de la teva abraçada.
Congelo aquesta mirada d'adéu.

No concloguis els teus petons,
que vibran en la meva ànima.

No precipitis les carícies
que tanquen els meus sentits.
Detingues el palpitar del teu cor
no destrueixis la meva il·lusió

6 comentaris:

  1. La súplica o petición final me pareció tan humana, tan a dame un tiempo para digerir la ausencia, que me resultó entrañable.

    Bello poema. Un abrazo

    ResponElimina
  2. Quando o entusiasmo desaparece...fica mais complicado!
    Gostei de ler ... bj

    ResponElimina
  3. duele tanto la ausencia, pero lamentablemente sabemos de ella cuando es muy tarde...
    bello poema

    ResponElimina