EL POETA MAI MORT

El poeta mai mort.
segueix vivint a través de la paraula
de la brisa marina,
de valls i muntanyes
en el silenci de la nit 
i en les veus del vent.

Viu en el somriure d'un nen,
en la seva mirada tendra
en la resplendor de l'arc de sant Martí
que acaronà cant d'un russinol
en el raig partit del sol
dins de l'aroma fresca de les flors,
que obren a l'estiu.

El poeta mai mort,
segueix vivint a través de les seves lletres.
Ens priva de la seva presència si,
més ens deixa, l'essència de la seva noblesa.

El poeta habita en la foscor del silenci;
en la roca que es posa darrere de l'horitzó
i fa dansar al vent,
mora en la lluna platejada, el seu còmplice i companya,
en la síl·laba de l'aigua que no té final
en l'accent de la terra al com mai ho esborra el temps,
en el punt i la coma del núvol,
descansant en la línia d'un poema.

És el vers conjugat de la paraula estimar;
és la mateixa vida; més mai mor,
senzillament s'avança a pintar versos
en les bogues del temps i l'espai,
i viu murmurant paraules d'amor
en l'oïda del seu fidel lector,
habita en totes les coses
perquè d'elles nodreix la seva musa.