diumenge, 30 d’octubre de 2016

INFERN

Urnes plebees, túmuls reals
penetreu sense temor, memòries meves,
Per on ja el botxí dels dies
Amb igual peu va fer passos desiguals.

Regireu tants senyals de mortals,
Nus ossos i cendres fredes,
Malgrat les venes, si no piules,
Cares preservacions orientals.

Baixeu després a l'abisme, en la qual
blasfemen ànimes, i a la seva presó forta
Ferros s'escolten sempre, i plor etern,

Si voleu, oh memòries, almenys
Amb la mort deslliurar-vos de la mort,

I l'infern vèncer amb l'infern.

dijous, 27 d’octubre de 2016

AIRES DE OTOÑO

Mis sentimientos
tienen aires de otoño.
El Olor a tierra mojada mientras cazamos setas.
Luz de sol.

Árboles que esparcen alfombras de hojas
que caen, como si fueran lágrimas por su pérdida ...

Vuelve esta sensación
de olor a castañas asadas,
de cocido hirviendo a los fogones,
de membrillos para hacer confitura
de calor dentro del hogar ...
Y la melancolía, sin saber por qué,
se planta descaradamente dentro de mi corazón.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

CAERÁN LAS HOJAS

Todas las hojas caerán,
una a una inevitablemente,
sobre el suelo que las espera
para abonarse y reavivarse.

Millones de pámpanos ocres,
danzando languidecen lentos,
uno tras otro sin esperar,
sin pedir tanda ni turno.

Unas más tarde otro más temprano,
mes, ninguna quedará en el álamo blanco
y su altivez decidirá tímida
al percibir su ramaje desnudo.

Y los pájaros emigrarán lejos
esperando días de bonanza,
dejando nidos entre las ramas,
para cuando vuelvan, reencontrarlos.

Y volverá a vestirse de hojas
la enorme chopo bien arraigado,
pero las hojas que hoy caen,
ya nunca más volverán.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

DEJANDO ATRÁS EL VERANO

Dejando atrás el verano
comienza en septiembre con aires de calor,
de enfrentamientos, de violencia,
de rencores, de dolor,
de incredulidad, de impotencia,
de apatía ...

Pero ...
con la certeza de que estos aires
se renovarán y volverá a brillar el sol,
aquel de septiembre,
de tonalidades claras,
cielo azul, lluvias desbocadas
y la esperanza y la constancia volverá a
renacer en cada uno de nosotros
que creemos que si queremos

dijous, 20 d’octubre de 2016

ET REPTO

Doncs bé, no vaig a parlar-te.
Seran dues setmanes
de profund silenci,
de tristesa absoluta...
d'una mort vocal.

Quina neciesa tan absurda,
de pensar tant les coses...
No et preocupis, més aviat ocupa't.
No hi ha gens que pensar,
només has de sentir.

Oblida't de mi,
et repto al fet que ja m'oblidis.
Per endavant ja he perdut,
perquè aquestes coses són totes teves.
Mai podré oblidar-te.

No vull pretextos per parlar-te,
perquè vull que tot un dia m'estranyis.
Perquè t'adonis que tota una vida
no podrem passar lluny un de l'altre.
Però avui, en aquest instant,
tal vegada,vull que t'adonis per fi,
que em necessites a mi.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

EN LA CRECIENTE DE LUNA / ÁRBOLES DESNUDOS, HOJAS SECAS

EN LA CRECIENTE DE LUNA

Un árbol de peces.
Caracoles cuelgan de la brisa.
Arena resbala de las nubes.
Naufraga el Pacifico entre los astros.
Noche, marea de mares negros.

ÁRBOLES DESNUDOS, HOJAS SECAS

Soy una vela de cien llamas,
consumiéndose en la anarquía
de sus argumentos.
Mientras la modesta belleza
muerta del otoño

dilluns, 10 d’octubre de 2016

NOCTURN SENSE PÀTRIA

Jo no vull un ganivet en mans de la pàtria.
Ni un ganivet ni un rifle per a ningú.
La terra és per a tothom, com l'aire.
M'agradaria tenir mans enormes,
violentes i salvatges,
per arrencar fronteres una a una,
i deixar de frontera només l'aire.
Que ningú tingui terra, com es té vestit.
Que tots tinguin terra com es té aire.
Agafaria les guerres de la punta
i no deixaria una al paisatge
i obriria la terra per a tots com si fos l'aire ...
Que l'aire no és de ningú, ningú, ningú ...
I tots tenen la seva parcel•la d'aire.
Els mals sembradors van caient traçats
per la cintura en dos trossos de carn amarga,
aixafats sota el crit dels pobles.
De cada os, de cada dona ferida,
surt un ganivet cremant, tallant braços dolents.
I sobre braços, cuixes, caps despreses
va creixent l'onatge de pau, de bona pau,
pau comprada amb negres monedes de dolor,
però pau, companys, pau, germans, pau bona,
fresca i onminiscente com un aire, un núvol
d'estrelles aventadas per un àngel de foc.

divendres, 7 d’octubre de 2016

NINGÚ ESTÀ SOL/ DE NIT TOT SOL

NINGÚ ESTÀ SOL

En aquest mateix instant

hi ha un home que pateix,
un home torturat
tan sols per estimar
la llibertat. ignoro
on viu, quina llengua
parla, de quin color
té la pell, com
es diu, però
en aquest mateix instant,
quan els teus ulls llegeixen
el meu petit poema,
aquest home existeix, crida,
es pot sentir el seu plor
d'animal assetjat,
mentre mossega els llavis
per no denunciar
als amics. Sents?
Un home sol
crida lligat de mans, hi ha
en algun lloc. ¿He dit només?
No sents, com jo,
el dolor del seu cos
repetit en el teu?
¿No et brolla la sang
sota els cops cecs?
Ningú està sol. ara,
en aquest mateix instant,
també a tu i a mi
ens tenen lligats de mans.


DE NIT TOT SOL


Tot i que els teletips i les ràdios

i milers de cartells i diaris
segueixin amb la notícia fins cansar-
algú -potser els homes humiliats
d'Amèrica i el món o els poetes
o el perseguit que acull encara
a l'esperança com a un nen malalt
algú sent una remor de nit a soles
que li impedeix dormir que va rosegant
el seu pit en inquietud entre els llençols
una remor apagada que persisteix
en el somni després quan ja atorguen
repòs mes no pau els barbitúrics
i que no cessa i creix a tal el ritme
desbocat d'un tren que s'acosta
i llavors és quan apareix l'home
vestint la camisa plena de sang
llavors és quan el que va ser dubte
ressona entre trets i és certesa
i arriba el sobresalt en despertar
llavors quan torna aquest fantasma.

dissabte, 1 d’octubre de 2016

VOCES DE AGUAS


Río parido del deshielo,
apuñado en el vértice de la roca.
En la boca de la roca,
en el muslo de la roca.

Río que llevas la memoria del invierno,
la saliva del oso,
el salto del salmón,
la reverencia del venado.

Río que hablas en tu lenguaje de glaciares derretidos.
Yo entro en ti y mi pie se sirve de tu beso frío.

Río que pierdes tu cuerpo bajando por los pueblos,
te encarcelan, te asesinan, te consumen.

Río que ya no eres río, nunca más río.
Río que ya no llegas al mar.