Fa olor de tinta, de fulles de paper violades
per traços sense sentit i
estrofes i versos trencats,
de suor de treball, destruït i
ignorat.
Soc el Poeta que no sap
escriure, el que fa olor de tinta,
de dolçor d'un somriure
satisfet.
De solituds acompanyades de
records,
de tristeses i penes que es
creuen a la vida.
Sortejant enyorances i
promeses amb futurs.
Fa olor de versos, estrofes i
descansos...
Perquè la llàgrima també fa
olor
de versos i estrofes
impossibles.
Ja cauen les fulles,
i les flors es panseixen.
Les vinyes són ben plenes,
i la tardor ja fa abrigar la gent.
Les castanyes cruixen al foc,
a poc a poc.
Ja hi ha panallets,
els que més m’agraden són els de pinyonets.
La tardor es vesteix
de marró, vermell, verd i ataronjat.
De bolets n’hi ha de tots els tipus,
en pots collir un bon farcell,
però cal córrer,
que si no, ja te’ls hauran agafat.
Les orenetes se’n van;
hi ha silenci al niu,
però sempre tornen,
quan arriba l’estiu.
Amb la tardor
pots escoltar la remor
d’una tempesta confusa
que ja no fa gens de gresca.
No hi ha nit sense estrelles, ni dia sense sol,
cada camí, per més difícil, troba la seva direcció.
Tot té el seu perquè, tot té solució,
cap esforç no és en va: cada pas és un nou començar.
És una alenada de brisa fresca, un regal que la vida ens fa,
cap porta resta tancada, ni finestra sense horitzó.
La vida és generosa en cada detall,
només cal saber mirar, agrair i continuar.
