ABRAÇA’M (Últimes paraules de la meua mare)

Abraça’m amb els teus braços,

amb les teues mans que em sostenen,

amb la teua mirada que em fa present,

fins que tanque els ulls i desaparega.

 

Abraça’m amb les teues paraules,

amb el teu alé que em bressa,

amb la teua ànima que em guarda,

com un far que no s’apaga mai.

 

Abraça’m amb el teu cor,

fins que el meu deje de bategar,

fins que la meua veu s’esvaeixi.

 

Abraça’m amb la teua vida,

amb tots els trossos que em queden,

amb cada record que encara tinc,

amb cada silenci que compartim.

 

 Abraça’m quan el món se m’oblide,

quan les meues mans ja no toquen res,

quan les meues paraules ja no arriben.

 

Abraça’m encara que jo ja no estiga,

abraça’m com si el temps s’aturara,

abraça’m, i fes-me etern en els teus ulls,

abraça’m, sempre, encara que siga l’última vegada.

LES ALES TRENCADES

Vaig somiar amb volar.
Les ales que imaginava brillaven com promeses,
però en el moment d’alçar-me
es trencaven contra el pes de la realitat.

Mentre els altres s’enlairaven,
jo quedava atrapat en la meva pròpia caiguda,
amb els somnis desfent-se com fum
i el record de la llibertat allunyant-se cada cop més.

Vaig entendre que aquelles ales
potser mai no havien existit,
que eren només la metàfora
d’un desig massa fràgil per resistir.

I llavors, enmig de les restes,
vaig descobrir una altra veritat:
potser no estava destinat a volar,
potser la meva força era aprendre a caminar.

Caminar amb ferides, amb absències,
però també amb la mirada oberta
a un món que no em pertany del tot,
i que, tanmateix, encara m’ofereix camins.

Les ales trencades ja no són fracàs,
són la memòria d’allò que vaig voler ser
i l’impuls per trobar, a pas lent,
un lloc on la meva història també pugui respirar.

 La Rambla va morir aquell dia.

Un monstre de metall va baixar pel carrer

sense mirar cares, sense escoltar crits,

sense veure que eren nens, mares, avis, turistes,

éssers humans.

Els cossos volaven com nines de drap,

els ossos trencaven contra la pedra,

les bosses i les sabates quedaven al terra,

i la sang, tanta sang, corria

com un riu vermell que ningú podia aturar.

Una mare cridava el nom del seu fill.

El fill no responia.

Un avi buscava la mà de la seva neta.

Només trobava fred i silenci.

El soroll de les sirenes no esborrava els crits.

Els ulls oberts d’aquells que ja no respiraven

ens miraven a tots,

com si ens demanessin que no calléssim mai.

Va ser covardia disfressada d’odi.

Va ser assassinat, no fe.

Va ser mort cega que ens va tallar l’ànima,

i encara avui caminem per la Rambla

i sentim els passos que ja no hi són.

Ni perdó, ni oblit.

Perquè el perdó no retorna els fills,

ni el temps, ni els somriures.

Perquè l’oblit és una segona mort,

i ells no mereixen morir dues vegades.

Cada 17 d’agost,

Barcelona plora amb els punys tancats.

I el món hauria de plorar amb ella.

Els tambors de l’abisme

Batega, batega — massa fort, massa ràpid,
com cops secs en un pit massa estret.
El cor no canta: crida,
esgarrapa per dins, devora la pau.
És un animal tancat, encegat,
que colpeja les costelles com barrots.

L’albada no és roig, és sang vessada.
Cada batec és un crit que no surt,
un incendi al coll, una punxa a les temples.
Espurnes? No — explosions.
Petits trons sota la pell.

El cel no és blau. És una gola oberta
que engoleix l’aire i escup silenci.
Els somnis, trencats? No — esclafats
com vidre sota un puny invisible.
Tot es mou, tot cau, tot fuig.
La por és una bava negra que puja per la tràquea.

El sol no escalfa. Crem.
És un estilet que gira dins les venes.
El groc és una alerta:
"corre, fuig, t’ensorres".
Però no hi ha sortida. Només parets de carn calenta.

L’esperança? Fa temps que va marxar.
El verd és un record que s’esvaeix,
una llum apagada per cops de tambor.
Cada batec, una bufetada del no-res.
Una cursa cega contra l’infart de l’ànima.

I al final, el negre.
No com nit, sinó com abisme obert.
Aquí els secrets no dormen — criden.
Cada sospir és un estertor,
cada silenci, una condemna.

El cor no viu.
Sobreviu.