Dona’m la mà, mentre el temps es fon,
mentre el cor es dilueix com una brisa,
i la memòria es desdibuixa com una ombra llunyana.
Dona’m la mà, que potser demà
les paraules s’esvaeixen,
però et reconeixeré, et sentiré en cada alè,
en cada gest, en cada silenci que compartim.
T’estimo, encara que les paraules s’esgotin,
t’estimo quan el dolor es transforma en tendresa,
quan l’ira es dissipa entre els teus braços.
Estaré al teu costat, fins que el temps deixi de córrer,
fins que els records siguin com onades
que arriben i se’n van, però no desapareixen mai.
Abraça’m, amb la teva mà que calma com l’aigua,
amb el teu cor que em guia com una estrella a la foscor,
abraça’m, fins que els ulls es tanquin
i el nostre últim adéu sigui una promesa sense fi.
Abraça’m, encara que no hi sigui,
perquè, mentre dorms, t’estimo,
i mai oblidaré la força del teu amor,
que sempre em sostenia, com una llum immòbil.
Fins al final, només vull tenir-te a prop,
en cada instant, en cada respir,
en aquest últim comiat que em queda,
perquè sé que el teu amor viurà en mi,
sempre, fins al final.
