En un instant es pot perdre tot,
un somriure, una mirada,
un gest que quedava per fer.
El temps es dissolveix
com la boira al matí,
i cada moment viscut
s'esvaeix lentament,
com un record que perdura
en el cor.
La mort,
en el seu misteri,
ens ensenya
que cada instant és preciós,
que cada alè és un regal
que no hem de deixar escapar.
Recordo la teva mirada…
els teus ulls, estrelles que em guiaven
quan jo caminava en la foscor.
Recordo el teu somriure…
sol que entrava per la finestra
i escalfava la meva ànima freda.
No recordo quan et vaig conèixer,
però sí recordo el batec del teu cor
dins del meu.
Recordo la teva amistat,
l’afecte que es filtrava per tot,
com llum que no es pot apagar.
Recordo les teves mans:
màgia pura, carícies que curaven,
abraçades que feien que tot dolor desaparegués.
Recordo les teves paraules, suaus com pluja d’estiu,
que em guiaven, m’alçaven,
m’omplien de coratge quan tot semblava perdut.
Recordo la teva vida, les teves ganes de viure,
el teu cor valent, que mai es rendia,
el teu somriure que combatia la foscor,
dia rere dia, feia que la vida fos un miracle.
Estimada àvia… t’enyoro amb totes les cèl·lules del meu cos,
amb cada sospir, amb cada batec.
T’enyoro en el silenci de la nit,
en les olors que encara em parlen de tu,
en el vent que acaricia la pell i em diu: “aquí estic”.
Ara no ets aquí…
i el buit que deixes és immens, com el cel sense lluna.
Però et sento…
en la llum que entra per la finestra,
en la música que balla en l’aire,
en els somnis que encara em murmuren el teu nom.
Segueixo parlant amb tu en silenci,
i sé que em sents.
Segueixo caminant,
perquè em vas ensenyar a fer-ho amb cor valent,
perquè el teu amor és un far que mai no s’apaga.
Tu eres més que àvia, més que amiga…
eres la meva llum eterna,
el meu nord,
el batec que em recorda qui sóc,
la veu que mai no s’aturarà dins del meu cor.
Mai, mai no t’oblidaré.
T’enyoro amb tot el que sóc,
i et porto viva,
en el més profund, més càlid, més sagrat
racó del meu esperit.
T’estimo. Sempre.
I fins que ens retrobem,
seguiré parlant amb tu,
sentint-te, vivint-te,
com si mai no t’haguessis anat.
Quan la mort arriba,
no crida,
entra sigil·losament,
com una ombra que es fon
amb l’obscuritat.
Ens espera,
pacient,
i en l'últim sospir,
ens agafa de la mà
per portar-nos allà
on no hi ha temps,
ni pressa,
només repòs.
El temps no avisa,
s’esmuny pels dits,
com l’aigua d’un riu
que no torna.
Caminem sense pressa,
creient en l’eternitat
fins que la mort
ens xiuxiueja al cor.
Llavors, ens adonem
que tot és fugaç,
i que la vida
és un sospir
entre dos silencis.
Vint anys que no ets aquí.
Vint anys que intento entendre el teu silenci.
Vint anys que et busco en els racons de la memòria
i només hi trobo un desconegut amb la teva cara.
No tinc records de tu somrient-me,
ni abraçades que em diguessin “ets suficient”.
Però vaig créixer,
i vaig créixer feliç.
Hi havia llum a la meva infància,
mans que em sostenien, rialles que em feien volar,
dies plens de sol, de màgia, d’amor que no depenia de tu.
Jo vaig aprendre a estimar el món
malgrat que tu no em vas ensenyar a estimar-te.
I ara que la mort t’ha pres,
el buit em crema amb mans fredes.
No sé si et trobo a faltar…
potser només enyoro la idea del pare que mai vaig tenir,
l’home que mai va saber parlar-me,
l’home que mai em va mirar com jo necessitava.
Però la veritat em salva:
la meva infància era meva,
la meva alegria era meva,
i la meva vida, encara que incompleta,
és plena de colors que tu mai no vas tocar.
Vint anys després, et miro sense odi,
sense amor, només amb el silenci de la pèrdua.
I sé que vaig sobreviure a tu,
que vaig aprendre a caminar
amb la força de qui va estimar la vida abans que tu desapareguessis.
No t’oblidaré, no per amor ni rancúnia,
sinó perquè vas existir,
i perquè vaig créixer,
i vaig ser feliç,
malgrat tu.
Escriu aquestes paraules ara,
mentre encara tinc un “ara” per escriure’t.
Demà potser no sabré el teu nom,
ni el meu,
ni per què les meves mans tremolen
quan només volen tocar-te l’ànima.
Però avui, amor meu,
avui encara et tinc clavada al pit:
el teu alè al matí,
la teva veu que em diu “estic aquí”
quan jo ja no soc enlloc,
la teva mirada que em recull
quan caig en el buit de les meves paraules perdudes.
Si demà et miro i no et reconec,
abraça’m igual.
Si em perdo enmig d’un somni que crec real,
abraça’m fort.
Si crido sense veu,
si ploro sense llàgrimes,
si oblidem fins i tot com es diu “amor”…
abraça’m com si el teu cos fos la meva única llengua.
Dona’m la mà,
que el temps se’m desfà com sorra entre els dits.
Dona’m la mà abans que l’ombra em robï
l’últim tros de jo que encara et pertany.
Dona’m un bes a la galta,
un sol bes,
i no em deixis anar sol cap al silenci.
Abraça’m amb tot el que ets:
amb les teves mans cansades,
amb els teus ulls plens de nit i d’esperança,
amb el teu cor que ha bategat
mil vegades per mi quan el meu ja no sabia com fer-ho.
Abraça’m fins que el meu alè
esdevingui part del teu.
Abraça’m fins que el meu cos
oblidi el seu nom,
però el teu abraç encara em recordi.
I quan ja no hi sigui —
quan només quedi el vent i el teu record—
abraça’m igual.
Perquè l’amor veritable
no viu a la memòria:
viu més enllà.
Viurem més enllà.
T’estimo.
No ho podré dir demà,
potser ni el recordaré,
però t’estimo ara
amb tot el que ja no tinc,
i t’estimaré sempre
amb tot el que mai vaig ser.
Perquè, amor meu,
encara que la ment se’n vagi…
l’ànima et reconeix.
I l’ànima no oblida.
Camino pels carrers del món,
tot és nou i tot és vell.
El sol brilla, el vent m’acull,
la vida passa com un estel.
Les passes em porten lluny,
on el mar besa la sorra,
on els rius canten suaus,
on el cel mai s’enamora.
Però un dia torno a casa,
amb la motxilla i els records,
porto històries a la mirada,
porto el món dins els colors.
Vint anys i un ictus
Als vint anys, la vida era un llenç ple de colors,
i un dia, sense avisar, tot es va tornar gris.
El meu cos va deixar de ser meu,
les meves paraules es van enfonsar dins un silenci pesat,
i els somnis es van trencar com vidre sota els dits.
Hi havia por, molta por:
la por de no reconèixer-me,
la por de perdre’m dins el meu propi cos,
la por que tot el que estimava s’esvaís com fum.
Però fins i tot dins la foscor més profunda,
una llum diminuta brillava.
Cada paraula recuperada,
cada gest aconseguit,
cada respir, era un triomf que ningú veia,
però que el meu cor celebrava amb força.
Vint anys i un ictus, i vaig aprendre que la força no sempre es veu.
Que el cor, encara que trencat, pot tornar a bategar amb més profunditat.
Que plorar no és rendir-se; és estimar-se.
Que cada petita victòria és un miracle que mereix ser recordat.
Ara, miro enrere i veig aquella jove espantada,
i la seva por em fa tremolar,
però també em fa somriure.
Vint anys, un ictus, una batalla invisible—
i una ànima que, malgrat tot, va aprendre a volar.
Avui el vent porta banderes,
vermell i groc com foc que no s’apaga,
i cada cor que batega fort
és un crit de vida, un clam d’esperança.
Són veus que travessen els segles,
mans que s’aguanten amb força i coratge,
passos ferms sobre la terra estimada,
somnis que volen lliures més enllà del temps.
La terra parla en català,
amb versos que porten llum i memòria,
amb noms de dones, homes i infants
que van lluitar, que van estimar, que van somiar.
No és un dia més al calendari,
és sang, és llum, és vida que s’eleva,
és l’ànima d’un poble que mai no es rendeix,
que espera, que creu, que persisteix.
Avui plantem flors als carrers,
on van caure llàgrimes i crits,
i en cada pètal hi ha un “visca”,
un somriure valent, un “seguirem endavant”.
Perquè la Diada és present i futur,
és la força d’un poble despert i lliure,
un cant que travessa els cors i el temps,
una crida que mai no s’apagarà.
— Per Catalunya, amb tot el cor i la veu —
Quan em falti l’aire, recorda’m rient,
no deixis
que la tristesa em pinti l’últim rostre.
Pensa en
les tardes de pluja,
en les
abraçades que ens van salvar,
en els
silencis plens de paraules nostres.
Quan em
falti l’aire, no em ploris amb pena,
estima’m
en cada llum de la nit.
Que
l’últim record sigui amor,
calor i
vida compartida,
i no
l’ombra del que hem perdut.
