dijous, 10 de juliol del 2025

ESTIU EN EL COR: POESIA DE LLUM I ESPERANÇA

 El sol s’aixeca dorat al matí,

omplint el cel de llum i esperança,
els camps de blat es mouen suaument,
com si respiressin amb el batec de la terra.

La brisa suau t’acarona el rostre,
com un petó de la natura,
i l’estiu s’instal·la en el nostre cor,
fent que tot sembli més viu, més intens.

Les flors s’obren amb rialles de colors,
com si despertessin somnis amagats,
les abelles dansen felices,
i el mar murmura secrets antics, plens d’amor.

El cel s’omple de somnis de llum clara,
com un record d’esperances que mai no s’esborra,
els rostres lluïts de felicitat,
són com estrelles que il·luminen el camí.

Les tardes llargues, càlides i daurades,
ens conviden a somiar, a sentir que el món és nostre,
el temps sembla aturar-se,
perquè volem retenir aquest moment de pau i bellesa.

Sentir l’estiu és abraçar la vida,
és banyar-se en riures de sol radiant,
és deixar que el cor voli lliure i lleu,
i viure cada instant com si fos un regal, un miracle.

Oh, estiu, meravellós i vibrant,
ets poesia que neix en cada cor,
una dansa de colors, de somnis i calor,
que ens fa sentir que el món és brillant i ple d’amor.

dilluns, 7 de juliol del 2025

PAISATGE AMB PLÀSTIC

 

He vist ocells que fan nius amb plàstic,

i rius que porten ampolles en lloc de peixos.

Les muntanyes encara aguanten,

però tenen cicatrius de ciment.

 

A la ciutat, la gent no mira amunt,

només baix, cap a les pantalles,

com si el cel no els concernira.

 

Una àvia plora en una estació,

ningú l’ajuda: no és viral.

 

Les paraules “solidaritat” i “terra”

dormen en diccionaris antics,

sota la pols de la desmemòria.

 

Però encara hi ha llavors,

dins d’alguns cors maltractats.

Potser demà, o demà passat,

algú dirà prou,

i escriurà amb fang i esperança

un nou principi sense fum.

dijous, 3 de juliol del 2025

LES COSES QUE NO ES DIUEN


Camine pel carrer on vivíem,

la façana encara conserva

aquella esquerda minúscula

que tu deies que era un batec.

 

La persiana rovellada crida

el teu nom en silenci,

com si encara hi visqueres

entre el vent i la pols.

 

La veïna em mira de reüll,

potser pensa que vinc tard,

que ja no cal parlar

dels morts quan els vius s'esgoten.

 

Però jo et parle, mare.

Et dic el que mai vaig dir:

que la por m’era un plor sec,

que em posava fort per tu,

que el teu silenci era una abraçada.

 

Ara el temps fa malbé

les finestres que no s'obrin,

i els records s’assequen

com la roba al fil

d’un estiu que no s’acaba.


dimarts, 1 de juliol del 2025

JA NO HI ETS

 

He recollit la pols dels teus passos
com qui recull el silenci d’un comiat.
Era lleugera, gairebé no pesava,
com el teu record
quan intento oblidar-lo.

L’he posada dins un cistell trencat,
i l’he deixat surar sobre un estany quiet,
on ni l’aigua s’atreveix a moure’s.
Esperava que tornessis,
encara que fos en forma de vent.

Però només ha vingut la pluja,
i amb ella, el fred.

He escampat la teva absència pel foc,
com si cremés una part de mi.
No hi ha llum.
Només brases callades
i el cruixir d’allò que mai va dir adeu.

Camino descalç entre ombres,
sentint només els meus propis passos,
aquest eco trist
que em diu
que tu ja no hi ets.

I malgrat tot,
cada cop que plou,
espero.