ÚLTIM SOSPIR

Quan la mort arriba,

no crida,

entra sigil·losament,

com una ombra que es fon

amb l’obscuritat.

Ens espera,

pacient,

i en l'últim sospir,

ens agafa de la mà

per portar-nos allà

on no hi ha temps,

ni pressa,

només repòs.

SENSE PRESSA

El temps no avisa,

s’esmuny pels dits,

com l’aigua d’un riu

que no torna.

Caminem sense pressa,

creient en l’eternitat

fins que la mort

ens xiuxiueja al cor.

Llavors, ens adonem

que tot és fugaç,

i que la vida

és un sospir

entre dos silencis.

 

20 ANYS DE LA MORT DEL PARE

 

Vint anys després

Vint anys que no ets aquí.
Vint anys que intento entendre el teu silenci.
Vint anys que et busco en els racons de la memòria
i només hi trobo un desconegut amb la teva cara.

No tinc records de tu somrient-me,
ni abraçades que em diguessin “ets suficient”.
Però vaig créixer,
i vaig créixer feliç.

Hi havia llum a la meva infància,
mans que em sostenien, rialles que em feien volar,
dies plens de sol, de màgia, d’amor que no depenia de tu.
Jo vaig aprendre a estimar el món
malgrat que tu no em vas ensenyar a estimar-te.

I ara que la mort t’ha pres,
el buit em crema amb mans fredes.
No sé si et trobo a faltar…
potser només enyoro la idea del pare que mai vaig tenir,
l’home que mai va saber parlar-me,
l’home que mai em va mirar com jo necessitava.

Però la veritat em salva:
la meva infància era meva,
la meva alegria era meva,
i la meva vida, encara que incompleta,
és plena de colors que tu mai no vas tocar.

Vint anys després, et miro sense odi,
sense amor, només amb el silenci de la pèrdua.
I sé que vaig sobreviure a tu,
que vaig aprendre a caminar
amb la força de qui va estimar la vida abans que tu desapareguessis.

No t’oblidaré, no per amor ni rancúnia,
sinó perquè vas existir,
i perquè vaig créixer,
i vaig ser feliç,
malgrat tu.

M’ESTIMO EN TU (Un crit d’amor des del silenci de l’Alzheimer) Día Mundial del Alzheimer

 

Escriu aquestes paraules ara,

mentre encara tinc un “ara” per escriure’t.

Demà potser no sabré el teu nom,

ni el meu,

ni per què les meves mans tremolen

quan només volen tocar-te l’ànima.

 

Però avui, amor meu,

avui encara et tinc clavada al pit:

el teu alè al matí,

la teva veu que em diu “estic aquí”

quan jo ja no soc enlloc,

la teva mirada que em recull

quan caig en el buit de les meves paraules perdudes.

 

Si demà et miro i no et reconec,

abraça’m igual.

Si em perdo enmig d’un somni que crec real,

abraça’m fort.

Si crido sense veu,

si ploro sense llàgrimes,

si oblidem fins i tot com es diu “amor”…

abraça’m com si el teu cos fos la meva única llengua.

 

Dona’m la mà,

que el temps se’m desfà com sorra entre els dits.

Dona’m la mà abans que l’ombra em robï

l’últim tros de jo que encara et pertany.

Dona’m un bes a la galta,

un sol bes,

i no em deixis anar sol cap al silenci.

 

Abraça’m amb tot el que ets:

amb les teves mans cansades,

amb els teus ulls plens de nit i d’esperança,

amb el teu cor que ha bategat

mil vegades per mi quan el meu ja no sabia com fer-ho.

 

Abraça’m fins que el meu alè

esdevingui part del teu.

Abraça’m fins que el meu cos

oblidi el seu nom,

però el teu abraç encara em recordi.

 

I quan ja no hi sigui —

quan només quedi el vent i el teu record—

abraça’m igual.

Perquè l’amor veritable

no viu a la memòria:

viu més enllà.

Viurem més enllà.

 

T’estimo.

No ho podré dir demà,

potser ni el recordaré,

però t’estimo ara

amb tot el que ja no tinc,

i t’estimaré sempre

amb tot el que mai vaig ser.

 

Perquè, amor meu,

encara que la ment se’n vagi…

l’ànima et reconeix.

I l’ànima no oblida.

ANAR I TORNAR

Camino pels carrers del món,

tot és nou i tot és vell.

El sol brilla, el vent m’acull,

la vida passa com un estel.

 

Les passes em porten lluny,

on el mar besa la sorra,

on els rius canten suaus,

on el cel mai s’enamora.

 

Però un dia torno a casa,

amb la motxilla i els records,

porto històries a la mirada,

porto el món dins els colors.

20 ANYS DESPRES

 

Vint anys i un ictus

Als vint anys, la vida era un llenç ple de colors,
i un dia, sense avisar, tot es va tornar gris.
El meu cos va deixar de ser meu,
les meves paraules es van enfonsar dins un silenci pesat,
i els somnis es van trencar com vidre sota els dits.

Hi havia por, molta por:
la por de no reconèixer-me,
la por de perdre’m dins el meu propi cos,
la por que tot el que estimava s’esvaís com fum.

Però fins i tot dins la foscor més profunda,
una llum diminuta brillava.
Cada paraula recuperada,
cada gest aconseguit,
cada respir, era un triomf que ningú veia,
però que el meu cor celebrava amb força.

Vint anys i un ictus, i vaig aprendre que la força no sempre es veu.
Que el cor, encara que trencat, pot tornar a bategar amb més profunditat.
Que plorar no és rendir-se; és estimar-se.
Que cada petita victòria és un miracle que mereix ser recordat.

Ara, miro enrere i veig aquella jove espantada,
i la seva por em fa tremolar,
però també em fa somriure.
Vint anys, un ictus, una batalla invisible—
i una ànima que, malgrat tot, va aprendre a volar.

Homenatge a la Diada

 

Avui el vent porta banderes,

vermell i groc com foc que no s’apaga,

i cada cor que batega fort

és un crit de vida, un clam d’esperança.

Són veus que travessen els segles,

mans que s’aguanten amb força i coratge,

passos ferms sobre la terra estimada,

somnis que volen lliures més enllà del temps.

La terra parla en català,

amb versos que porten llum i memòria,

amb noms de dones, homes i infants

que van lluitar, que van estimar, que van somiar.

No és un dia més al calendari,

és sang, és llum, és vida que s’eleva,

és l’ànima d’un poble que mai no es rendeix,

que espera, que creu, que persisteix.

Avui plantem flors als carrers,

on van caure llàgrimes i crits,

i en cada pètal hi ha un “visca”,

un somriure valent, un “seguirem endavant”.

Perquè la Diada és present i futur,

és la força d’un poble despert i lliure,

un cant que travessa els cors i el temps,

una crida que mai no s’apagarà.

— Per Catalunya, amb tot el cor i la veu —

QUAN EM FALTI L’AIRE (Els darrers moments i el record)

 

Quan em falti l’aire, recorda’m rient,

no deixis que la tristesa em pinti l’últim rostre.

 

Pensa en les tardes de pluja,

en les abraçades que ens van salvar,

en els silencis plens de paraules nostres.

 

Quan em falti l’aire, no em ploris amb pena,

estima’m en cada llum de la nit.

 

Que l’últim record sigui amor,

calor i vida compartida,

i no l’ombra del que hem perdut.

REFLEXOS PERDUTS

Qui soc?

Soc el crit que es dissol en el silenci,

la mirada que s’amaga en els ulls d’un altre,

el somriure que mai no es veu del tot,

una pregunta sense resposta.

 

Què soc?

Soc l’ombra de la llum que em defineix,

la conjunció de pors i desitjos,

un fragment de tot, que cerca el seu lloc

en un món que no sap el meu nom.

 

Reflexos perduts en el mirall de la vida,

on la imatge no em parla,

però segueixo buscant,

en cada alè, en cada gest,

què soc, qui soc.