En el murmuri de les fulles caient,
s’hi amaguen ecos de moments viscuts,
un any que es va desfer en silenci,
entre riures, llàgrimes i somnis perduts.
Les hores es desfan en records difus,
cada dia una estela en la memòria.
El temps escriu la seva pròpia història,
amb tinta d’or i tinta de dol.
Cada temporada, un relat diferent,
des de l’hivern fred fins a l’estiu ardent.
I ara, quan el calendari s’atura,
mirem enrere, amb l’eco com a guia.
Els arbres, antigues torres de vida,
cauen un a un, silenciats per la destral,
fulles que abans ballaven al vent
ara s’amunteguen com cendra a la pols.
Els rius, antigament clars i lliures,
porten ara el pes de la mort en les aigües,
un murmuri fosc que abans era cançó,
testimoni de la set que no podem saciar.
L’aire, abans fresc com un matí d’hivern,
ara és pesat, com una manta de fum,
cada respiració és un record amarg
del que hem deixat perdre sense un adéu.
La terra que un cop ens va nodrir
es clivella, es marceix, crida en silenci,
mentre l’home segueix amb la seva fúria cega,
destruint el que un cop era sagrat.
Quan el darrer arbre hagi caigut,
quan l’última gota s’hagi assecat,
quan l’aire sigui massa dens per viure,
ens adonarem massa tard del que hem perdut.
Entre llums i ombres, l’asfalt parla,
una història que el temps no esborra.
Camins que portaven somnis,
ara ressonen en silenci.
El murmuri de la Rambla,
testimoni d’un dolor callat,
són les petjades de la memòria,
traços d’un passat.
Les flors que el vent acarona,
són records, com l'aigua al mar.
En cada balda de pedra,
una història que no s’acaba de narrar.
El sol, com un record distant,
il·lumina el record de l’agost,
i en el cor de Barcelona,
l’eco d’una veu que encara brama.
En el fred del matí, en el crepuscle,
un homenatge als que ja no hi són,
que la Rambla mai oblidarà,
les vides que el temps ens va prendre.
Set anys, i el dolor és un riu,
que flueix en la calma.
I en cada pas, en cada somriure,
una memòria que l’amor abraça.
Els somnis, les esperances,
segueixen ballant amb el vent,
mentre el record d’aquell agost
ens ensenya a ser més gentils.
En el gran buit de la nit estrellada,
quan les veus del món desapareixen,
un silenci profund i tranquil flota,
gairebé el pots sentir en la quietud infinita.
Cada cop que el cor es calma,
cada vegada que la ment s’atura,
apareixen secrets que el soroll amaga,
misteris guardats en la calma.
És en la immensitat del silenci
on l’ànima es troba a si mateixa,
on els murmuris del cor surten,
i els enigmes de l’ésser es revelen a poc a poc.
En el ressò de cada respiració suau,
en el pensament que passa ràpid,
es descobreix la veritat amagada,
escrita en el silenci, eterna i sàvia.
Deixarem que la idea vibri,
abans que seca,
es desfaci en el vent,
dissolent-se en l’oblit.
El moment que flueix,
com un riu que es perd,
serà testimoni de la llum
abans que desaparegui del tot.
Sol, sol,
em sento sol,
aquí tancat dins d'aquestes quatre parets
que diuen ser casa meva,
encara que tingui algú més vivint amb mi,
aquesta gent per a mi són estranys,
és com una presó.
No em tracten malament,
però no m'agrada estar aquí.
Tot és a contrarellotge,
els qui no poden caminar
els empenteixen amb la cadira de rodes,
com si els escapolís el tren.
I els qui caminen,
els empenteixen perquè caminin més ràpid.
Sembla un camp de concentració
o com si fos la mili,
ens regeixen a cop de corneta.
Sempre hi ha una hora per a cada cosa,
això diuen que és casa meva,
però això no és el mateix que estar a casa.
Encara tinc algunes visites,
però després marxen
sense preocupar-se gaire
si estic bé aquí o no.
S'han alliberat del seu deure
amb l'excusa que estaria millor.
Em sento presoner
en aquest lloc,
mai ho consideraré casa meva,
sinó el lloc on m'han fet venir,
on he de viure
la resta de la meva vida,
vulgui-ho o no.
Trobo a faltar
les meves amigues i amics,
l'Eulàlia, la Pepita,
la Gemma, la Conxita,
la Laura i la Montserrat,
entre moltes altres
amb les quals tenia una bona amistat.
M'han apartat de la societat,
de la meva vida
i de tot el que jo estimava.
Sense més ni menys,
només per la seva conveniència.
Gràcies pels teus ulls,
que em miren amb tanta tendresa,
reflectint la llum de l'amistat,
com estels en la nit més fosca.
Gràcies pels teus llavis,
que em parlen amb dolcesa infinita,
portant paraules de consol
que curen les meves ferides.
Gràcies pels teus gestos,
plens de comprensió i amor,
que em fan sentir valorat
i mai sol en aquest món.
Gràcies per deixar-me gaudir
de la teva magnífica amistat,
una joia preciosa i rara,
que enriqueix la meva vida cada dia.
En tu trobo un refugi segur,
una llum en la foscor,
un company fidel en el camí
que travesso amb coratge renovat.
no només un amic,
sinó un far en la tempesta,
una ànima que comprèn la meva.
Les teves paraules, els teus gestos,
omplen el meu cor d'agraïment etern,
i en aquest vincle que ens uneix,
trobo la força per seguir endavant.
Gràcies per tot el que ets,
per tot el que dones sense demanar,
per ser la prova viva
que l'amistat veritable existeix.
Gràcies, de tot cor,
per la teva presència constant,
per ser l'amic que m'acompanya,
amb tendresa, dolcesa, i amor infinit.
T'ESPERARÉ EN EL LÍMIT
T'esperaré en el límit
de la tristesa més profunda,
al límit de les teves penes
al límit de la desesperació,
dels teus llavis vermells
i en el silenci dels teus pensaments.
T'esperaré al límit
del teu cor,
t'esperaré en la riba
del Mar on passa els dies,
al límit de l'Ona que vols que t'engul-li,
t'esperaré en l'horitzó,
on s'amaga l'últim batec...
al límit en la Llum de la Lluna
asseguda en un estel.
T'esperaré....
en les nits en els dies,
en el límit de l'aroma
que desprenia la teva presència.
T'esperaré....
en el límit del Temps
en el límit de la teva decisió
en el límit de la melangia
en el límit de la Vida
de la Mort.
T'esperaré ...
Al límit de la veritat
de la mentida
t'esperaré al límit
del be, al límit del Malt.
T'esperaré simplement
perquè t'estimo.
T'esperaré perquè tinc el cor
estaré al límit de tots i els límit .