PAISATGE AMB PLÀSTIC

 

He vist ocells que fan nius amb plàstic,

i rius que porten ampolles en lloc de peixos.

Les muntanyes encara aguanten,

però tenen cicatrius de ciment.

 

A la ciutat, la gent no mira amunt,

només baix, cap a les pantalles,

com si el cel no els concernira.

 

Una àvia plora en una estació,

ningú l’ajuda: no és viral.

 

Les paraules “solidaritat” i “terra”

dormen en diccionaris antics,

sota la pols de la desmemòria.

 

Però encara hi ha llavors,

dins d’alguns cors maltractats.

Potser demà, o demà passat,

algú dirà prou,

i escriurà amb fang i esperança

un nou principi sense fum.