EL TAPÍS DEL TEMPS

 

 

En els racons d'una memòria vella,

records que s'esvaeixen com fum en el vent,

ombres d'històries mai dites,

llavis que ja no xiuxiuegen ni un suspir.

 

Temps que fou, ara només pols que balla al vent,

escombrat pels vents impertorbables de l'oblit,

quimeres d'un passat llunyà, com estels apagats,

perduts en l'abisme de l'eternitat.

 

Què fou de les mans que construïren somnis,

de les veus que dansaven melodies sota la lluna?

Tot es dissol en el temps, una sinfonia perduda,

escoltant els ecos d'un silenci tan profund,

murmuri de veus oblidades que deixen només el buit.

 

Miralls trencats reflecteixen el passat en fragments,

bocins dispersos per la mà de l'eternitat impasible,

i nosaltres, fantasmes envoltats de foscor i oblit,

busquem peces d'un trencaclosques antic, perduts.

 

Cada vida és un fil fràgil en el teixit infinit

del gran tapís ondulant de la humanitat,

algunes cauen en l'oblit com fulles al vent,

sense deixar rastre, sense ressenya, efímeres.

 

En les solituds silencioses del cor reposen,

records de vides que ja no són més que ombres,

esperances que es van esvair com estels foscos,

llavors que no van arrelar mai, desolades.

 

Però en el silenci profund de la memòria,

palpitant en l'ombra misteriosa del passat,

les vides perdudes encara esperen amb esperança,

ser rescatades de l'oblit per una llum encara per brillar.

 

En els racons més foscos i ocults de la memòria,

reposen les empremtes suaus d'aquells que van ser,

com flors que mai van florir ni van captar la llum del jardí.

 

Però en el cor immens del temps, persisteixen,

com una melodia suau que no s'apaga mai,

les vides oblidades encara murmuren amb delicadesa,

esperant ser escoltades, recordades per sempre.

 

Que aquest poema sigui un humil homenatge,

a aquelles vides oblidades i ignorades,

que en el teixit insondable del temps trobin lloc,

i en el recòndit racó de la nostra memòria, refugi.

EL TEMPS ENS CONSUMEIX

Ahir era jove, avui el temps avança,  

implacable riu que mai s’cansa,  

deixant en el record un suau sospir,  

de somnis marcits i un cor que es refreda.

Les hores s'escapen com gotes de pluja,  

xiulets del vent en una tarda fosca,  

els dies esdevenen setmanes i anys,  

i la vida s'esfuma entre rialles i desenganys.

La joventut se'n va com flor marcida,  

ballant a l'aire, en la seva dansa daurada.  

Però la vellesa, amb la seva pau serena,  

ens abraça amb força, ens omple d'escenes.

El temps ens consumeix, però no ens mata,  

ens transforma en éssers de saviesa grata.  

Ens ensenya a valorar cada mirada,  

a abraçar el present, a viure cada jornada.

Així, en cada raig de sol que ens toca,  

en l'aroma de flors, en la vida que evoca,  

recordem que el temps, amb el seu pas lleuger,  

és un mestre que ens guia, un amic sincer.

12 D'OCTUBRE

 12 d'Octubre, Res a Celebrar

Avui el crit al vent esdevé dolor,
del passat neix el lament, la ràbia i la foscor.
1492, un món es trenca,
sang indígena, que encara resplendeix, desperta.

No hi ha glòria, no hi ha conquesta,
només la terra, plorant ferida,
sota el pes de creus i espases,
el seu alè es perdia, mentre moria.

Maies i inques, el sol es va apagar,
mites trencats, en el foc es van cremar.
Cultures senceres, plenes de saviesa,
aplastades sota una bandera estrangera.

No hi ha victòria, només silenci,
un genocidi escrit a la història.
Els rius de la selva, de sang tenyits,
els ecos de les pampes ja no canten, només gemeguen.

Res a celebrar, només recordar,
els pobles que la mar va engolir,
el sol de la seva llibertat s'apaga,
mentre el món els oblida en l'oblit.

Però els pobles resisteixen, el crit no s'atura,
avui ressona a cada selva, cada desert, cada altura.
Aquest 12 d'octubre, desvetllem el dolor,
la memòria mai no mor,
perquè en cada ombra hi ha una veu que diu:
"Som aquí, i encara lluitem, som aquí, no oblidis mai."

AMB FORÇA I ESPERANÇA

En el silenci de la nit, 

on les llàgrimes cauen com pluja, 

les veus internes ens criden, 

recordant-nos que som més que dolor.

 

Cada pas, una victòria, 

cada alè, una promesa, 

la força que neix de l’ànima, 

ens impulsa a seguir endavant.

 

Les ferides són records, 

marques d'una batalla guanyada, 

i en cada cicatriu, la vida 

ens ensenya a valorar la llum.

 

Amb el suport d’aquelles que estimem, 

unim les nostres veus en un cant, 

perquè juntes, som més fortes, 

perquè el demà ens espera amb braços oberts.

 

En cada dia que afloreix, 

hi ha un raig d’esperança, 

i en cada cor que lluita, 

una història que s’escriu amb amor.

SI L’ÀNIMA POGUÉS OBRIR-SE

Obrir, com la carn que es trenca,
en aquest infern que em devora,
la batalla, perduda, es fa eterna.
Un miracle de lluna, tan solitària,
un crepuscle d’ombres que s’estreny,
sang ofegada en un mar de records,
desfent-se en horitzons que es dilaten.

Tornaria l’acord a la guitarra,
tan oblidat, tan ple d’eco,
i, morta la bogeria que em persegueix
amb un ganivet sota el sol ardent,
deixaria de ser, com aquell arbre,
recorregut d’hormigues que s’apressen,
que espera, amb ànsia, el moment
que la terra el lliuri de la seva farsa.

Un silenci, només, constructiu;
una vigília buida de fantasmes,
el camí de l’amor, per a la meva sang,
un petó, pur com un raig d’aigua,
que passi pels meus llavis i els salvi.
Un somni només, amarg,
del qual despertar viu o no despertar;
un ocell, una flor, un eco perdut;
l’aire entre les fulles de la tarda...

Només això demano,
en aquest abisme de soledat,
on la nostàlgia s'instal·la,
on el dolor és la meva companyia,
un record que s’escola en la penombra,
una vida que es perd entre les ombres.

RESONS DE SOLITUD

El sol m’ha despertat, una vegada i una altra,
en aquest món de penes on no vull alçar-me.
La soledat, un espectre que m’ofega,
el dolor és el meu únic company, un calvari en la penombra.

Per les nits, miro imatges perdudes,
ànimes que vaguen, ignorant que han desaparegut.
El seu plor s'eleva entre les pedres,
no vull veure-les, però elles tornen, insistents.

Els meus temors no es moren, les meves llàgrimes s’assequen,
estic atrapat, lligat a un destí cruel.
El meu cos pot millorar, però l’ànima es destrueix,
em volen curar, però les meves esperances s’esfondren.

Pateixo la malaltia, l’angoixa em consumeix,
em converteixo en aquelles ombres perdudes.
Les comprenc, perquè no vull deixar aquesta vida,
tenia somnis i projectes, masses il·lusions esfondrades.

Decidiré, si és que encara puc decidir, quedar-me
en aquest món on el meu dolor no s’esvairà.

Perquè sé que, del meu passat, encara hi ha molt a deixar,
però res a guanyar, només a perdre,
una vida buida, un eco d’aflicció,
un cor trencat, un cant de desolació.