LA DANSA D'ALBA I AHIR

 

Ala, aia,

Aira alça.

Aia ardida,

Aira dansa.

 

Així, clar,

alba avança.

Atra, aia,

Aira alça.

 

Ariadna

l’alta màgia,

Aia aixa,

aïna calma.

 

Ala, ala,

Aira i Aia,

amb l’ànima,

aïllada i clara.

 

Poesia amb tantsols 2 vocals A,i, I.

ELS CAMINS DEL TEMPS

El temps passa com un riu suau,
que recorre valls i muntanyes verdes,
amb corrents que mai no s'aturen,
i ens porta la vida endavant, sempre endavant.

Cada alba és un nou començament,
cada posta, una història que s'apaga,
i, entre aquests cicles, nosaltres,
navegant entre somnis i records.

Les hores són estels fugissers,
que il·luminen només per un instant,
i els minuts, pedres petites,
que s'acumulen en el mar del passat.

El temps ens empeny a volar alt,
però també a arrelar-nos a la terra,
a estimar amb profunditat i passió,
i a entendre que tot és efímer.

Amb cada respir, una nova lliçó,
amb cada mirada, un tresor per guardar,
i així, sense adonar-nos,
el temps es converteix en vida viscuda.

Perquè en el cor del temps trobem la veritat:
viure és un art que s'aprèn amb cada batec.

LA TARDOR

 Les fulles cauen com flames d’or ardent,

escampant-se pel terra com un tapís encès,
els arbres es despullen en una dansa lenta,
mentre la tardor es desvetlla amb el seu alè suau.

Colors càlids es fonen en el paisatge,
una paleta de vermells, taronges i daurats,
pintant el món amb una llum càlida i serena,
mentre el vent murmura secrets antigues.

Cada fulla que cau és una nota en una simfonia,
una melodia melancòlica que parla del canvi,
un preludi dolç a l’arribada del fred hivernal,
que s’apropa amb passos silenciosos i decidits.

Els matins es tornen frescos i nítids,
i les tardes s’allarguen en una penombra suau,
la tardor ofereix el seu últim espectacle brillant,
abans que l’hivern cobreixi el món amb el seu mantell blanc.